Sí, jo sóc d'una «aldea», d'un poble de la Ribera, del País Valencià. Sóc d'una «aldea» on de petit, a l'escola, em van prohibir aprendre la meva llengua. Jo sóc d'un poble, d'una «aldea», com Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Francesc Ferrer Pastor, Vicent Ventura, Enric Valor, com els meus pares i les meves germanes. D'un poble, com canta Raimon en una de les seves cançons més boniques, «que no vol morir», i «d'un país que ja anem fent». Sóc d'una «aldea» de la qual em sento molt orgullós, ja que l'Alcúdia, gràcies a la tasca de mon pare, juntament amb altres persones, és una «aldea» que és un referent en la vertebració i en el redreçament nacional del País Valencià.
Vaig aprendre valencià a casa amb els llibres que tenia mon pare. I sobretot, vaig aprendre valencià gràcies a la tenacitat i a l'exemple, noble i compromès, de mon pare. La llengua que vaig aprendre a casa (perquè el Govern d'aleshores em prohibia aprendre-la a l'escola) m'ha servit (em serveix!) per eixamplar la meva cultura. I també per valorar i estimar les altres llengües. No per menysprear-les!
La Sra. Punset, diputada de Ciudadanos a les Corts Valencianes, creu que el valencià no és útil a l'hora de trobar feina. Segons a?quest criteri de la senyora diputada, la utilitat, tampoc deu ser gens útil anar a un museu o escoltar Bach. Ni llegir les obres d'Ausiàs March o de Joan Francesc Mira. Per a la senyora diputada de Ciudada?nos, allò que és útil és el castellà i l'anglès, no el valencià. Perquè parlar valencià, estudiar valencià, pensar en valencià, comunicar-se en valencià, és d'aquells que viuen en una «aldea».
Un dia, durant la dictadura franquista, un guàrdia civil de la Manxa que vivia a l'Alcúdia i que sempre li estava fent la guitza a mon pare, li digué: «Oiga D. José, ¿como es que un hombre con tres carreras habla valenciano como los patanes?». Mon pare es quedà de pedra. Però reaccionà de seguida, amb agudesa i enginy. I li contestà: «Oiga :¿y los patanes de su pueblo como hablan?». El guàrdia civil s'adonà del ridícul que havia fet, ja que parlant en valencià, mon pare ho feia com els «patanes» de l'Alcúdia, però parlant en castellà, ho hauria fet com els «patanes» de la Manxa. Mon pare em contava que aquell desaprensiu es posà la mà al tricorni i digué: «¡Coño, pues es verdad!». Des d'aquell dia, aquell guàrdia civil va deixar en pau mon pare.
La senyora diputada Punset també deu creure que parlar i escriure en valencià és de «patanes». Pobreta! No ha descobert que la llengua d'Ausiàs March, de Sor Isabel de Villena i de Sant Vicent Ferrer, de Raimon, de Lluís Llach i de Feliu Ventura, d'Al Tall, de Pau Alabajos i de M. del Mar Bonet, de Joan Fuster i de Salvador Espriu, de Ramon Llull i d'Antoni Puigverd, és una llengua de cultura, tot i que ha estat prohibida i perseguida per la dictadura franquis?ta i pels últims governs de la Generalitat del País Valencià.
La Sra. Punset abomina la immersió lingüística del valencià. Però, no hi ha immersió lingüística del castellà a Castella-La Manxa, a Madrid, a La Rioja o a Extremadura? No hi ha immersió del francès a París i de l'alemany a Berlín? Eixa immersió sí que li sembla bé, Sra. Punset? Ah, és clar! Hi ha llengües de pri?mera, amb immersió lingüística (i sense cap problema) i llengües de segona, llengües dels qui vivim en una «aldea». No ha llegit l'Estatut d'Autonomia i la Llei d'Ús i Ense?nyament del Valencià que demanen la protecció de la nostra llengua, simplement perquè és la nostra i a més, perquè està en desavantatge amb el castellà? No sap, Sra. Punset, que si no hi ha immersió lingüística hi ha l'extermini de la llengua? Clar que ho sap! No sap què ha passat amb les llengües indígenes de l'Amèrica Llatina? Ah, és clar, són llengües de diferents «aldees». Però clar recordar que la «lengua del imperio» va destruir les llen?gües dels pobles indígenes. No ho sap això? I com és que son pare i el líder del seu partit tenen el seu nom en llengua d'una «aldea»?
Ja ho va dir l'enyorat Ovidi Montllor: «Els qui no volen que parlem, escrivim i llegim en valencià, són els mateixos que no volen que parlem, escrivim i llegim». Això es diu censura.
Els qui vivim en una «aldea» estem per la immersió de la nostra llengua, per tal de protegir-la. Perquè no desaparegui. Perquè no acabi reduïda al no-res. Ja sabem vostè de què és partidària.
