el meu gestor aprofita sempre el pas obligatori de la declaració de la renda per informar-me de l'estat de l'economia real. Enguany, per primer cop des de fa temps, s'ha mostrat optimista pel que fa a l'economia productiva. Les empreses que van superar el tràngol s'han internacionalitzat, i estan creixent i fent beneficis. També tornen a contractar, encara que tímidament. Pel camí han quedat molts cadàvers, per culpa de la poca musculatura financera i de la dependència dels bancs. Bancs, que d'un dia per l'altre van passar de perseguir tothom endossant crèdits, fins i tot per comprar el raspall de dents, a tallar en sec qualsevol crèdit, ni que fos a empreses amb comanda certificada. Ara, em deia el gestor, s'està tornant a les males pràctiques habituals. Conjuntura positiva, vicis estructurals sense reformar. Però si mirem les notícies de la setmana en el camp públic, es posen els cabells de punta. La negociació amb Grècia està empantanegada. El pols Lagarde-Tsipras, amb la UE al mig, no augura res de bo. L'una, insistint en mesures que porten a l'empobriment sense recuperació econòmica. L'altre, sense explicar com abordarà la situació estructuralment insostenible de tenir el sistema de pensions més beneficiós relativament d'Europa i continuar sent la zona amb més baixa productivitat.

Un informe de l'OCDE alerta que la polí?tica d'interessos baixos per a promoure les inversions no està funcionant. I provoca les temptacions de fons de pensions i companyies d'assegurances de tornar a apostar per productes dubtosos a la recerca de rendiment. Nova bombolla que esclatarà als mor?ros dels pensionistes. Panorama apocalíptic, clarament defensat pel consultor financer independent Martin Amstrong, que aquests dies ha pronosticat una crisi de deute dels governs l'octubre del 2015; i que arribarà al súmmum l'any 2017. La situació, afegia Amstrong, comportarà més agressivitat vers els ciutadans, amb més impostos i restriccions democràtiques.

Davant de tot plegat, a Catalunya, ara que la Puta s'ha separat de la Ramoneta de cen?tre dreta, només faltaria que les dues senyores tornessin a la Generalitat amb la coa?lició Podem; que, com que no dóna suport a l'única ruptura real del règim, la República catalana, contribuirà a la continuïtat dels drames estructurals; drames que fan d'Espanya una de les dianes preferides en qualsevol nou tsunami financer, com el que ens estan anunciant.

Perdonin, però no sóc jo qui els ha esguerrat l'optimisme per la pujada del PIB a prop del 3%. Ho sento.