Aquest és una mena de realityarticle perquè escric sobre la migranya en plena crisi. Ordeno la informació mentre sento com una onada de dolor i de fàstic s'escampa pel lateral esquerre del meu cap. Més fàstic que dolor, com si estigués intoxicada. S'escampa per les cervicals i per les mandíbules i té la peculiaritat de fer-me posar de molt mal humor. Després hi ha les nàusees i els vòmits. I les suors i els calfreds, que s'alternen. I les crisis de badalls i la necessitat imperiosa de dormir el son més profund del món. La migranya demana aïllament perquè no pots suportar res ni ningú. La migranya és com un parèntesi de la vida.
Vaig tenir la primera crisi als vint-i-cinc anys i allà va començar la peregrinació. El metge de capçalera em va dir que era cefalea tensional: un paracetamol i a dormir. No la va encertar i jo em volia morir. Plorava hores seguides de tant de mal de cap. Llavors va venir el neuròleg i el diagnòstic definitiu: migranya. Els triptans que em va receptar i que encara prenc disminueixen el dolor però els efectes secundaris se sumen a la resta de símptomes. I ara, doctor, digui'm: com em curo? No, no. La migranya no es cura. És per a tota la vida.
Seguint les ordres del neuròleg faig una llista de possibles desencadenants com ara haver dormit massa o massa poc, haver menjat salmó o formatge, haver discutit o haver passat calor, estar cansada o haver-me begut una canya. M'adono que fins i tot un frankfurt és sospitós, que estic mirant la meva vida amb lupa i deixant de fer massa coses: no és el camí. Em guardo els triptans a la butxaca però abandono la via convencional.
Els camins alternatius parlen de la necessitat de deixar-se anar. Em marejo en un taller de respiració. Faig ioga i m'agrada. Me'n vaig a Saint Gaudens a aprendre cuina macrobiòtica i avorreixo l'arròs integral per sempre més. Un bloqueig sexual? La dansa del ventre desbloqueja i és una meravella. La segona sessió d'acupuntura em confirma que no m'agrada que em clavin agulles. Un nus emocional! Tallers de teràpia Gestalt. Em miro als ulls durant vint minuts amb un desconegut i és molt emocionant. Però la migranya segueix aquí.
Començo una investigació a nivell bioquímic i entenc que tot desemboca en la histamina. Però no aconsegueixo esbrinar per què el meu cos l'acumula. És una cadena que parla d'enzims, de càndides i de l'estrès; de mercuri, de neurotransmissors i de la vida sedentària. Però no puc arribar a la causa primera. Llegeixo més. Migranya, de l'Oliver Sacks, és apassionant però no soluciona res. A través d'en Paul Auster arribo a la Siri Husvedt: La mujer temblorosa és un llibre d'investigació fantàstic però tampoc dóna cap solució. I mentre penso en aquestes lectures me n'adono: la migranya ha marxat. I si té raó el neuròleg Arturo Goicoechea, que diu que la migranya té l'estructura de la fòbia? El cos activaria el protocol d'alarma per protegir-se de no-res i simplement es tractaria de no fer-li cas. Encara no ho sé, però sí que sé que em trobo bé i que estic contenta i que trobar-se bé no té preu.
