ada dia em resulta més enigmàtic el 27-S, un arc de boira aureola el jorn en el qual Catalunya serà cridada a les urnes per elegir si es vol separar o no d´Espanya. El plebiscit és una consulta que l´autoritat política fa a la voluntat popular sobre un tema d´interès general, així doncs les eleccions del 27-S seran plebiscitàries. Catalunya ha madurat políticament i sociològica per decidir el que l´autoritat política, el president Artur Mas, li proposa? Crec que l´anomenat procés s´ha aigualit, per cansament, afartament, per desídia, per incúria d´alguns polítics, pel que sigui, però no veig la societat tan engrescada com abans.

La idea primerenca proposada per A. Mas era la bona. Una llista unitària, transversal, interclassista, que representés les diferents sensibilitats polítiques, que consideren que el sobiranisme és la millor solució i sense que ningú pogués desqualificar-la amb els conceptes polítics rudimentaris de dreta o d´esquerra, perquè hi ha hauria prohoms significatius de les dues ideologies polítiques, com de centre. Una llista de persones prestigiades per la seva trajectòria humana, política, acadèmica, artística, científica, literària. Un invent que no reeixí, malgrat que Mas insistí que si la llista resultava folgadament la guanyadora es convocarien unes noves eleccions per elegir quin o quins partits haurien de pilotar el vaixell. La idea va entrebancar- se amb el tacticisme, amb la sospita i amb la inèrcia de desconfiança d´algunes forces polítiques.

Es tractava, doncs, de deixar momentàniament en suspens la preferència personal política i assemblar-se a les últimes convocatòries de l´11-S o el que passa en els estadis de futbol, on poc importa si el veí és de dretes o d´esquerres, el que vincula els espectadors és un factor sentimental o emocional comú: la victòria; les persones en el camp de futbol coregen les mateixes consignes i canten el mateix himne; a l´estadi s´hi congreguen homes i dones, adults i joves, rics i pobres, si bé quan són a casa cadascú es troba amb la seva pròpia realitat, durant unes hores en el camp i també, durant unes hores de la setmana, se sentiran units per la mateixa força, l´estima al club, igual que passa cada any l´11-S. Hi ha situacions històriques que una qu?esti. superior pot deixar temporalment en suspens la ideologia individual política. I que fos el que Déu volgués el 27- S, perquè, després ja se celebrarien noves eleccions i cadascú podria triar el partit que més el complagués.

Les enquestes no pronostiquen una majoria sobiranista; sé que queden tres mesos i tothom bregarà per ocupar el millor lloc de sortida per fer pòdium. La pressió que rebrem els ciutadans serà ambivalent, uns proclamaran l´excel·lència que representa la nova sobirania i altres ens mostraran que seria un error exorbitant.

Com bé va qu?estionar Mònica Terribes a l´entrevista a la TV3 a A. Mas, el dia 22 de juny, Catalunya pot quedar presa en un atzucac, en un estat de frustració col·lectiva, si no se sumen els vots suficients. La resposta d´en Mas va ser que corria aquest risc, que les coses poden sortir espatllades, malgrat que considera que ell ha fet tot el possible perquè guanyés el sí-sí. La serenor d´en Mas respon al fet que té la consciència tranquil·la, puix que ha anat fent el que la societat civil li demanava i això és cert. Ell estava a favor d´una llista unitària secessionista contra la resta de partits (PSC, C´s, PP); la seva voluntat no va prosperar i ha resultat tot el contrari, tres partits independentistes, i els altres que hi concorreran pensen que les eleccions són merament autonòmiques sense cap altre més significat perquè esbrancar- se d´Espanya, ni pensar-ho.

C´s és un bluf que va créixer a Catalunya per la imperícia i fanfarroneria del PP, aquí també, segurament rebrà la seva primera patacada, perquè l´espai antinacionalisme català l´ocuparà el PSC, PP i Podem, que anirà braç a braç a la convocatòria amb IC. C´s és la versió moderna del PP; no és necessari, menys ara que ha pactat amb el PP i amb el PSOE; per lluitar contra la corrupció els electors ja tenen Podem, que és més decidit i no té passat.

ERC és una balança amb dos plats, en un hi ha el sobiranisme que vol ser transversal, en l´altre les polítiques socials que han de ser d´esquerres. Segons bufa el vent pesa més un que l´altre i gravita més el factor social que no l´independentisme o pot girar-se el vent i el plat de l´independentisme puja. Difícilment s´equilibren perquè el temps polític és sempre canviant. Durant el tripartit ERC abandonà la R i la C per expandir-se, però l´experiència no va reeixir. En els anys que el partit E estava en mans d´en Puigcercós i d´en Carod arraconaren el sobiranisme, només l´exhibien en declaracions altisonants i retòriques encarades als militants.

Carod fou crucificat per haver nomenat el germà «ambaixador» a París, més condescendent ha estat la premsa amb els nomenaments d´Ada Colaui del seu tinent d´alcalde, Gerardo Pisarello; ambdós han col·locat el company, la companya, en l´Ajuntament de Barcelona. Pablo Iglesias quan li preguntaren què opinava d´aquest nepotisme declarà: «que casar-se era una anècdota i això no té cap importància», o sigui que les mullers o els marits ara són unes anècdotes. Quan hom presenti l´esposa ha de dir: «vet aquí la meva anècdota».

Artur Mas va avançar les eleccions i no va sortir bé per CiU, Susana Díaz, espantada per l´embranzida de Podem, va anticipar-les i no va tenir èxit, per això sóc partidari de deixar- les per a més endavant; crec que no es donen les condicions per convocar-les puix que no s´ha aconseguit la llista unitària.