el titular d'aquest article recorda un altre divendres de sang, el provocat per l'IRA a Belfast el 1971, quan l'explosió simultània de 26 bombes va deixar nou morts i 130 ferits. També pot tenir ressonàncies literàries com el lorquià Bodas de sangreCorpus de sangre, una novel·la històrica de Manuel Angelón sobre els esdeveniments del 6 de juny del 1640 a Barcelona. Es tracta sempre de fets tràgics i en això s'assemblen als de la setmana passada, amb tres terribles atemptats terroristes que van crear un triangle de mort entre llocs tan diferents com Lió a França, Susa a Tunísia i Kuwait, els tres units en el sofriment provocat per la maldat estúpida del terrorisme.

França ha estat objecte aquest any d'altres atacs contra un supermercat jueu a París o contra la seu de la revista satírica Charlie Hebdo que va commocionar el món civilitzat pel que, per sobre de la seva brutalitat intrínseca, comportava d'atac a la llibertat d'expressió. Aquells atemptats van produir 17 morts i ara, a prop de Lió, una víctima ha estat decapitada en un altre atemptat islamista, afegint un toc macabre a la tragèdia. Ja se sap que l'horror és un instrument útil per provocar pànic i la desmoralització de l'adversari. Per això decapiten aquests salvatges escapats de l'Edat Mitjana que integren l'Estat Islàmic, que fa uns dies van crucificar contra una paret a l'Iraq dos adolescents que fumaven en Ramadà. No és estrany que ja siguin 3,1 milions els iraquians que han abandonat casa seva davant el seu avanç. En l'atemptat de Lió els terroristes pretenien provocar una explosió en estavellar el seu vehicle contra una empresa gasística. No ho van aconseguir però la intenció era clara. França és un objectiu de l'Estat Islàmic per dues raons principals: perquè té un protagonisme clar en la lluita contra l'expansió d'aquesta ideologia al Sahel (Mali, República Centrafricana) i a l'Orient Mitjà, i perquè és el país europeu amb una població musulmana més radicalitzada, com mostra el fet de ser el que més voluntaris ha enviat per lluitar a l'Iraq. Gent que després retornen encara més radicalitzats i troben fàcil cobertura entre els sis milions de musulmans que hi viuen. No vull ser políticament incorrecte i reitero aquí la meva opinió que la immensa majoria dels musulmans són gent normal com vostè i com jo, però també cal reconèixer que produeixen més terroristes per càpita que els australians o que els mormons, poso per cas.

Però si França és un país molt sòlid al qual aquests atemptats, per terribles que siguin, no poden doblegar, no passa el mateix amb Tunísia, el petit país on el suïcidi d'Azizi va marcar el començament d'aquesta gran il·lusió, avui desdibuixada, que va ser la Primavera Àrab i que és l'únic lloc on han fructificat canvis cap a un règim més participatiu. Això és precisament el que els fanàtics intenten avortar atacant el sector turístic, el més important de l'economia tunisiana (7% del PIB). Si fa un parell de mesos els terroristes es van dirigir contra el museu del Bardo, on probablement es conserven els millors mosaics del món, matant una vintena de persones (entre elles dos espanyols), l'objectiu ara han estat dos hotels ocupats per turistes europeus a Susa (un d'ells de la cadena Riu). Quan escric aquestes línies, sota l'impacte de les primeres notícies, hi ha encara molta confusió tot i que sembla que els morts són 37 i molts ferits mentre s'ignora la filiació dels atacants, encara que no cal molta imaginació per encertar-ho. En ple mes de juny, a l'inici de l'estiu, aquest és un cop mortal per a la indústria tunisiana del turisme, i un cop molt dur per a un país que intenta avançar pel camí de la democràcia, cosa que també condemnen aquests fanàtics. En els últims quatre anys el nombre de turistes europeus a Tunísia ha baixat un 45%. És demolidor. L'Estat Islàmic, que s'ha fet fort en una àmplia zona de Líbia, al voltant de Sirte, on ja imposa la seva llei, té una vocació expansionista i utilitza com a vehicle els centenars de milers de refugiats libis a Algèria, Tunísia, Egipte o els països del Sahel, entre els quals s'amaguen els terroristes amb més facilitat. Prova d'aquesta voluntat expansionista és que Boko Haram, aquesta organització que s'oposa a l'escolarització de les nenes a Nigèria, ja li ha prestat submissió.

Finalment l'atemptat en una mesquita xiïta de Kuwait (25 morts i 202 ferits) va ser el triplet d'aquest divendres sagnant i té a veure amb la lluita a mort que des d'Afganistan fins a Síria porten a terme els sunnites i els xiïtes i que recorden la ferocitat amb la qual catòlics i protestants es combatien a l'Europa del segle XVI. És llàstima que la humanitat segueixi amb la mateixa intolerància cinc-cents anys més tard. Però ja sabem que en aquella regió no hi ha dia en què sunnites matin xiïtes (els consideren heretges) o que xiïtes matin sunnites amb atemptats bomba en mesquites plenes de fidels que preguen al mateix Al·là. I, com ja ha dit algú, aquí estem nosaltres amb els nostres jocs de trons mentre els salvatges ja són al mur de gel i ens amenacen amb el seu odi.