Tal com passa amb l'all que trinxem al gaspatxo, les onades de calor repeteixen cada estiu i més d'una vegada. Vénen -com la que ens arriba avui- i se'n van -com la que va marxar ahir-. Són implacables, dures, impietoses, xafogoses. Ens fan passar nits en vetlla, estirats al terra, si cal, a la recerca de la frescor perduda. I cada onada que ens assola acostuma a ser de rècord en l'imaginari comú, de manera que aquestes inclemències meteorològiques estivals acaben essent el centre de tot: se'n parla al carrer, als bars i botigues, a la feina, a la consulta del metge, en les converses telefòniques i, és clar, als ascensors. S'erigeixen en el pretext ideal que ens fa més sociables, que fa menys incòmode establir conversa amb estranys en les situacions més inhabituals.
I quan arriba l'hora es tracta de demostrar que es passa més calor que ningú i, en treure el tema, cal posar cara de cert fàstic i deixar anar algun esbufec en algun moment de la conversa, acompanyat d'un moviment de mà o de mans de cadència accelerada que confirmi que ho estem passant pitjor que l'interlocutor. També ajuden algunes referències a l'hivern enyorat --quan arribin les onades de fred, ja serà el moment de trobar a faltar les onades de calor, tot al seu temps-.
Que Meteocat acumuli 96.600 seguidors al Twitter i 67.116 al Facebook que no paren d'enviar comentaris i fotos sobre el temps que fa en els racons més insospitats del país confirma dues coses: que el temps interessa i que hi ha molta gent que de temps, en la seva altra accepció, en té molt per perdre i es pot dedicar a fer fotos de termòmetres de carrer o de l'indicador de temperatura exterior del quadre de comandaments del vehicle faci sol, plogui o nevi. Avui l'onada reviscola, una bona notícia per als usuaris dels ascensors, que com a mínim veuran el gel trencat.
