Comportaments ciclotímics a Catalunya. La ruptura de CiU, prevista des de fa temps, accelera de nou el procés i facilita la creació d'una marca al voltant del president. Diem adéu a Pujol i a la dialèctica dreta-esquerra. Duran i Lleida es desmarca però un cop més arriba tard, mentre que Artur Mas s'afanya a llançar una llista centrada en la seva figura. L'objectiu és doble: d'una banda, capitalitzar el vot del sí/sí; de l'altra, salvar la seva pròpia imatge.
Fagocitat pels extrems, el relat central del catalanisme polític ha deixat d'existir. El maragallisme, com a discurs de la pluralitat, intenta aglutinar-se ara al voltant d'Ada Colau, l'opció antisistema ve tutelada per components intel·lectuals de la dècada dels vuitanta. El PSC se sosté amb prou feines en terra de ningú, perdent el seu valor clau com a eix d'estabilitat. L'auge de Ciutadans ha penetrat al baluard d'un PP reduït a runes.
Amb les enquestes apuntant al fracàs electoral dels convergents -entre 32 i 40 diputats-, Mas tempteja una narrativa d'accents èpics amb l'objectiu de pescar a les aigües d'ERC i destruir Unió. Èpica, una altra paraula clau: la resistència del 1714 en ple segle XXI, la gesta de Moisès al mar Roig, la insígnia del martiri davant l'opressor estatal... L'èpica mobilitza emocions i sentiments. L'èpica garanteix un lloc en la Història. L'èpica, sovint, constitueix un relat fictici que se superposa a la realitat.
En plena acceleració, se succeeixen els moviments tectònics en un espai la gramàtica del qual ha estat deconstruïda. I el canibalisme polític es traduirà forçosament en una gran fragmentació parlamentària. Una de les lectures sosté que la trencadissa causada per Mas conduirà a la italianització de Catalunya: governs inestables, comptes públics trencats, crispació ideològica. L'esforç dedicat al debat sobiranista dificulta l'atenció a altres problemes més immediats. Es perden oportunitats de progressos crucials en el món globalitzat.
Però cal fer també la lectura oposada i afirmar que Mas passarà a la història com el president que ha desplaçat l'eix polític català des del possibilisme cap als extrems, instaurant una paradoxal centralitat rupturista a Catalunya. Es tracta d'un canvi definitiu o merament conjuntural? Potser sigui aviat per precisar-ho.
L'historiador Josep Fontana declarava no fa gaire temps que els Estats només es trenquen per la força o mitjançant la negociació. Com que el primer no passarà i el segon tampoc, la solució a la qüestió territorial segurament passarà per algun tipus de reforma constitucional que subratlli les particularitats de les anomenades "nacionalitats històriques"; això és, el federalisme o l'autonomisme asimètric, juntament amb millores en el finançament segons ho permeti la recuperació de les arques públiques. La qüestió a considerar és si s'aprofitarà la nova legislatura per transformar més a fons l'estructura socioeconòmica d'Espanya.
Si "les bones institucions sorgeixen de les bones intencions", per dir-ho a la manera de la novel·lista Marilynne Robinson, cal pensar que els països desenvolupats es construeixen sobre el reformisme intel·ligent. La qualitat democràtica té molt a veure amb la qualitat institucional, així com el múscul moral d'una societat depèn en bona mesura de l'adopció d'incentius correctes.
El nostre futur es juga en el curt i en el mitjà termini, determinant el primer els equilibris de poder necessaris per al segon. En els propers dos mesos se succeiran sengles dates clau: les eleccions catalanes i les generals. Però és a mitjà termini, durant aquesta pròxima legislatura, quan s'haurà d'afrontar la reforma constitucional. I, en aquest moment, molt millor que no ens guiï la ciclotímia.
