Diversos professors s'han preguntat públicament durant els últimes dies a propòsit de la crisi grega: «Què hem ensenyat als nostres alumnes a les escoles de negocis perquè hàgim acabat així?». Els mitjans de comunicació que se n'han fet ressò han contestat aquesta qüestió amb tòpics: estem travessant una terrible crisi de valors; les autoritats europees no han sabut pair la nova manera de fer política del primer ministre Alexis Tsipras i del seu partit, Syriza... Les respostes, arxiconegudes, no afronten el problema de manera crítica. El sistema educatiu dels països més desenvolupats es basa en la competència, en especial, a les universitats, amb els seus rànquings, llistes de projectes, patents i publicacions, etc. I quan aquest factor s'aplica a una professió en què l'empatia és vista únicament com una eina per obtenir un profit tangible a costa d'aquell amb qui s'està negociant, la situació s'agreuja dramàticament. Així, la majoria d'estudiants que ingressen a les escoles de negocis s'emmiralla en els seus docents, els quals, salvant algunes excepcions, saben que formen part d'una elit poderosa, amb la capacitat de manipular els números que regeixen les nostres vides.
