Felip VI està seriós, quan el rei no riu, tothom es pregunta: què li passa al rei? El poble baix s'ho pregunta, la xusma no pot dormir ni sota els contenidors, la burgesia s'aboca al vici sum pauper i als jocs para-legals i l'aristocràcia tremola. Sí, l'aristocràcia existeix, no és un invent de Ferrero Rocher. El rei s'ha trobat a palau amb l'Artur Mas, una reunió com qualsevol altra de les que fa amb els servidors de les «províncies» del micro-imperi borbònic. Aquesta, però, tenia un caire diferent. I el rei ho sabia. El cadell s'havia adonat per primera vegada de qui és i del que té: un poder majestàtic que, si és feble, pot perdre i se'n pot anar a prendre vent. La història real de la família reial li va venir al lòbul frontal, se suposa que en disposa -el mirall de palau ha vist més coses de les que vosaltres pugueu imaginar-, els seus antecessors i més d'una vegada, han anat a prendre vent -no a navegar amb iots-, com ara el seu besavi a Espanya i la seva mare a Grècia. Grècia, quina escòria de país! El pitjor país d'Europa, un territori de ganduls i d'aprofitats; va tenir el coratge de fer un referèndum per treure's de sobre la monarquia i la mare que ha parit el rei d'Espanya. A l'Empordà d'això se'n diu tenir pit i collons. Felip VI ho va recordar. Compte! Si Franco va fer seure al tron el seu pare, ara qui li dóna suport a ell? Un poder que diaris com l'ABC avisen que està en perill perquè forces obscures ordeixen plans per enderrocar la monarquia.

En la recepció els morros del rei estaven justificats, el seu pare Joan Carles I «L'africà» -rei de copes i concubines- mai no s'havia trobat en una situació semblant: rebre a palau un republicà de veritat i no a succedanis. Un republicà català i secessionista. Els republicans espanyols comunistes i socialistes han perdut múscul revolucionari, la revolució ha esdevingut un àlbum de cromos i ara són republicans de «boquilla». Entranyables especímens que remenen la cua, copulen i es multipliquen al zoo monàrquic. El PSOE és més monàrquic que el PP, Podem és com un lemúr entremaliat de la política, Esquerra Unida corre milles per salvar-se; qui mira enrere queda convertit en estàtua de sal. «España una y libre!» continua essent l'eslògan que aglutina als partits vells i nous de la política espanyola. El rei, però, ha vist les orelles al llop, sap que les fidelitats canvien com cada dia canvia el temps , s'adona que li toca ser el «salvador» de la unitat d'Espanya -ha estat cridat-. Això li reclamarà alguna cosa més que ser una figura del paper couché. Se l'ha jugat donant audiència a l'Artur Mas -no li perdonaran- perquè ha obert la porta de palau a la República de veritat.

Catalunya és mesella, de la pell de la ratafia del diable i com més li ordenen que no pot fer una cosa més vol fer-la. Els fets són com són, sembla que Catalunya passi pantalles d'un joc innocu que Espanya pot desactivar desendollant el corrent elèctric. No és veritat, juga als escacs amb un oponent que pensa que ha guanyat sense posar en ordre les seves fitxes al tauler -estratègia i respecte-. Al rei només li queda una solució si no vol que els borbons tornin a anar a prendre vent i a donar voltes per l'extraradi de l'univers, actuar amb fermesa com allò què és: el cap de l'Exèrcit Espanyol, el garant de la unitat d'Espanya. Felip VI tem que el microimperi acabi sent un nanoimperi. Per això hi ha qui atia l'antiga qüestió del «rumor de sables».

I encara no hem vist res!