Us proposo un exercici. Imaginem-nos per un moment que la nostra llengua funciona diferent i que el gènere femení inclou el masculí. Que és normal que jo em refereixi a tots vosaltres com a estimades lectores i que avui al diari hem llegit que les gironines estan mortes de calor. Sí? Poso la mà al foc que també veuríem aquesta gramàtica hipotètica com un atac a la dona. Diríem que no tenir un gènere exclusiu és injust. Que els homes tenen més visibilitat i per això tenen un gènere només per a ells. Que nosaltres ens hem de conformar a quedar diluïdes en el gènere neutre, cosa que demostra una altra vegada que no tenim ni veu ni vot.

No hi ha cap evidència que la nostra llengua -ni el castellà- segueixi criteris sexistes. Si n'hi veiem és perquè els hi posem nosaltres. Permeteu-me un paràgraf una mica tècnic i avorrit per explicar-vos-ho. Si no us interessa, podeu fer un acte de fe i saltar directament al final.

Quan reivindiquem un ús no sexista del llenguatge ens equivoquem perquè el gènere és un sistema de classificació dels substantius i és -atenció- arbitrari. No té res a veure amb el sexe biològic. Paraules a l'atzar: pastanaga, carbassa, pastís. A ningú se li acudirà pensar que les pastanagues són femelles i els pastissos, mascles. La calor catalana és femenina i el calor castellà, masculí: queda confirmada l'arbitrarietat del gènere. Seguim: policia, guàrdia, esportista, pilot. El fenomen és el mateix que el de les pastanagues però com que parlem de persones poden començar les susceptibilitats. Ara concentreu-vos, que ve un concepte més complicat. Tots estem d'acord que «hem de protegir el bosc» vol dir el mateix que «hem de protegir els boscos», oi? Això passa perquè en la nostra llengua el singular pot incloure el plural. És un fenomen lingüístic que té a veure amb categories marcades i no marcades. El plural està sotmès? Relegat? Tornem al gènere. A la nostra llengua, igual com el singular pot incloure el plural, el masculí pot incloure el femení. El fenomen no és polític ni sociològic: és lingüístic i no se'n pot inferir cap mena de sexisme. És per això que si dic estimats lectors em refereixo a cadascú de vosaltres i cap dona s'hauria de sentir ofesa per això. L'iroquès i el guajiro funcionen al revés, com l'exemple hipotètic del començament: la seva categoria no marcada és el femení -el paradís de la lluita contra el sexisme lingüístic-. Totes dues llengües es parlen en societats tant o més patriarcals que la nostra.

Veure un atac a la dona en la nostra gramàtica és veure fantasmes. La llengua no discrimina. Ens discriminem nosaltres mateixes si no ens sentim incloses en segons quines expressions. Perquè el llenguatge no és sexista: és sexista exigir solucions absurdes i impossibles com benvolguts/udes pares i mares de nens i nenes, associació d'enginyeres i enginyers o bona nit a tots i a totes. És aquí on la dona queda en una posició incòmoda, petita, de segona, forçada, ridícula. Sí, ridícula. I això no ens dóna força, ens la treu tota, i no ho hauríem de permetre.