L'últim estirabot del ministre Fernández Díaz, dedicat a Pep Guardiola, no ha estat gaire original. Una variació del tòpic de l'avarícia dels catalans. Li ha retret que hagi jugat amb la selecció espanyola per un interès més crematístic que patriòtic. I l'ha acusat d'agenollar-se només davant el Déu dels diners.
Desconec quina religió professa l'entrenador del Bayern, però no crec que la falta de patriotisme figuri dins els set pecats capitals. Ara bé, si el ministre volia posar-se catòlic, abans de llançar acusacions d'idolatria pecuniària, hauria valgut la pena que donés una ullada al seu partit. Potser s'hauria adonat que té una bona colla d'excompanys que són o bé politeistes, o bé heterodoxos. Al marge que siguin devots del Santíssim Crist del Miracle o de la Verge de la Penya, molts homes i dones del PP s'han venut l'àni?ma a les estampetes de la fàbrica de moneda i timbre. Són gent que s'ha dedicat a esquilar-nos. I que s'han passat el setè manament per aquell punt on l'esquena perd el seu nom.
Els jutjats en van plens, d'aquesta plaga. Hi trobem des d'extresorers del partit a exvicepresidents de govern, passant per exministres, expresidents i exvicepresidents autonò?mics, exconsellers, exdiputats autonòmics, exsecretaris generals i d'organització del partit, expresidents de Diputació, exalcaldes i expresidents de banc col·locats a dit.
Tots ells, és clar, eren patriotes de pedra picada. Propagandistes incondicionals de la marca Espanya. Però avui no podrien sortir al carrer i demanar a la gent que els fes confiança. Tot el contrari que Guardiola.
