Aquests últims anys la llengua catalana és objecte de creixents menyspreus i impediments, travetes i disposicions legislatives, tot realitzat pel Govern de l'Estat espanyol. És una tònica que, amb els seus alts i baixos, s'ha anat allargassant a les cròniques d'un temps, d'un país. Els seus episodis són testimonis de resistència bàsica, que genera exemplaritat.
Un d'aquests episodis va ser protagonitzat pels Jocs Florals de la Llengua Catalana. Començats al segle XVI i restaurats l'any 1859, a la Renaixença; al final de la Guerra Civil espanyola i amb la victòria del franquisme, els Jocs Florals varen ser prohibits. A partir de l'any 1941, uns catalans exiliats varen decidir que aquella institució literària es mereixia una nova «renaixença» i els varen organitzar a la ciutat de Buenos Aires, Argentina. Era el decidit naixement dels «Jocs Florals de la Llengua Catalana a l'exili». Aquell va ser l'inici d'una ruta que, amb els anys, va continuar la cele?bració a Mèxic, l'Havana, Westminster, París, Nova York, Caracas, Cambridge, fins a una vintena de localitzacions. Era la visualització de l'exili d'una llengua, la nostra, viscut amb el convenciment que una llengua ha d'estar per damunt de pensaments polítics; era l'obra memorable d'uns catalans que anant més enllà de les seves peripècies personals, sovint dures, encara retrobaven forces per transmetre a tot el món la notícia de l'exili d'una llengua. L'organització del projecte tan cavalleresc com difícil era el treball d'un organisme permanent amb seus a Mèxic, Buenos Aires i París. N'era president l'il·lustre historiador, també exiliat, Pere Bosch i Gimpera (1891-1974). Resulta admirable la crònica d'uns Jocs Florals de la Llengua Catalana a l'exili. Per la fidelitat als orígens i per les celebracions digníssimes són valors d'alta categoria que l'esperit de Catalunya enviava al món. L'any 1966 es varen celebrar a Caracas: a la comissió organitzadora hi figuraven representants del Principat, València, Mallorca i Rosselló i la junta del Centre Català de Caracas, ciutat on es concentraven nombrosos catalans exiliats. Caracas va dispensar un magnífic acolliment als Jocs Florals: en el seu comité d'honor hi figuraven el ministre d' Educació de Veneçuela i els rectors de les seves universitats. La convocatòria era llarga i generosa, a més de les clàssiques Flor Natural, Englantina i Viola, hi havia novel·la, assaig, teatre, música, i uns altres premis reservats a menors de 21 anys. Era l'expressió de la vitalitat d'una llengua que a la seva pàtria li era negada. El final del franquisme era lluny, encara. L'any 1966 a Caracas es varen rebre treballs de 274 participants; la universalitat de l'exili català queda evident mirant la procedència dels treballs concursants, que era aquesta: 48 de França, 15 de Veneçuela, 11 de Mèxic, 8 de l'Alguer, 6 de Brasil, 4 d'Argentina, 3 de Bèlgica, 1 de Canadà, i 175 procedien de Catalunya. Carles Pi i Sunyer, mantenidor, va dir en el seu discurs: «Els Jocs Florals, tot i celebrant-se en altres terres, guarden saó de gleva i escalf de llar pairal; mantenir el català és acarar-se coratjosament a un repte».
Va ser en aquells Jocs Florals de Caracas on el poeta Josep Carner, que vivia exiliat a Brussel·les, va guanyar el premi de l'Englantina, una exaltació patriòtica; l'obra premiada es titulava Pomell i expressava vivències i sentiments d'aquelles situacions inten?ses i nombroses de l'exili; uns versos diuen així: «Aquest núvol quiet no es mou avant ni enrere, com desesmat per massa temps d'espera o retingut per inhumà secret. Serpejava una bandera i el seu vol deia a la gent: Espolseu boira i turment, el que cal és fe sencera».
