L'actualitat política ja marca el focus d'atenció de les properes setmanes: la campanya per a les eleccions catalanes del 27 de setembre, que els partits independentistes volen convertir en «plebiscitàries» (com a substitutiu del referèndum que no permet la Constitució). I tot apunta que la tensió anirà en augment.

En primer lloc perquè, després de vuit mesos de desacord, les dues principals formacions secessionistes (Convergència i Esquerra Republicana) han aconseguit pactar una llista única (Junts pel Sí), amb la intenció de proclamar la independència i iniciar un procés de «desconnexió» d'Espanya en un període de nou mesos.

A la banda contrària, el context està desdibuixat. D'una banda, la candidatura de confluència d'esquerres (aspirant a la victòria abans de formar-se Junts pel Sí), col·loca de cap de cartell a Lluís Rabell, afí a l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, però desconegut per al votant; per l'altra, el bloc constitucionalista (C's, PP i PSC) ha estat incapaç d'articular-se en una candidatura unitària, amb l'objectiu de fer front als independentistes.

Davant d'aquest panorama i amb les dades actuals, quin pot ser el resultat? Doncs que, malgrat una previsible victòria de la llista independentista, aquesta només sumaria majoria absoluta amb l'esquerra separatista de la CUP (que ha anunciat que veu difícil investir Artur Mas com a president, si necessiten els seus vots).

Però l'objectiu de Mas és un altre: assegurar-se la possibilitat de governar (qualsevol coalició alternativa sembla impossible, si Junts pel Sí arriba a 60 escons) i impedir que els seus socis-rivals d'ERC tin?guin la temptació de pactar amb l'esquerra confluent. Assegurat el Govern, Mas esperaria fins a les eleccions generals del mes de desembre i comprovaria si l'escenari és més flexible. Per pactar un referèndum... o obtenir èxits més tangibles.