La proposta unitària de l'esquerra catalana ha tingut dificultats en designar un candidat que l'encarnés i li donés credibilitat. Al final, han triat Lluís Rabell, president del moviment veïnal de Barcelona. El principal propòsit de la coalició seria guanyar les eleccions catalanes; el suficient, aparèixer com l'alternativa a la dreta i deixar PSC i les emergents CUP com a forces menors i complementàries. Com succeí a Barcelona. Però hi ha tres diferències bàsiques: No es presenta CiU, sinó la coalició "Mas for president" que incorpora ERC; Colau té imatge i lideratge nacional, Rabell pot ésser, en el millor dels casos, un referent barceloní, i les municipals de BCN i Madrid concretaren políticament el 15-M, i les seves seqüeles. Les dues ciutats on tingué vida i presència.
La qüestió no és simètrica. Colau donà a la plataforma que la portà a l'alcaldia la credibilitat de les PAH, un moviment social útil i oportú en tots els sentits: com a explicació que els més dèbils organitzats poden ser forts i que el poder a Espanya i a Catalunya està al servei dels poderosos. Les AAVV de Barcelona han tingut episodis diversos i contradictoris, menys clars i menys publicats. Excepte a la Barceloneta, el moviment veïnal no ha mostrat ni força ni alternativa.
Sens dubte aquest és el problema de Catalunya sí que es pot. Els moviments socials i cívics organitzats són pocs i precaris. Amb poca entitat i capacitat de mobilització. Fins i tot els ben alimentats financerament i mediàtica no són més que carcasses en què no hi ha gent que participi: A les eleccions internes de l'ANC hi votà menys percentatge de suposats afiliats que a les primàries de Podem, però no interessava donar-li relleu. Per això a les llistes de "Mas for president" sols s'acull les dues dames televisades i, per a la resta de figurants, recorren o a polítics de fortuna o a alguna insigne florera.
