Tàctica i estratègia com un debat interminable. Cal reconèixer les capacitats tàctiques del president Mas, tot i que es pugui dubtar sobre la seva estratègia. Una pilota de partit després d'una altra, Artur Mas ha anat esquivant els difícils esculls que li sortien al pas. S'ha desdit en repetides ocasions, la qual cosa ens parla de la personalitat política d'un camaleó. Diríem que en lloc d'un bon president, un home que hagués modernitzat les institucions i les polítiques de Catalunya, ha optat per pretendre passar a la Història des de l'èpica de la utopia. Es tracta d'una estratègia irresponsable, però que sembla importar-li poc: cal complir amb el mite abans que amb la realitat; amb la llegenda abans que amb les necessitats concretes i pràctiques dels ciutadans. El futur, per descomptat, no es guanya així.

L'"american dream" de Mas deixa rere seu una societat estranyament diferent. S'ha dit adéu a les sentimentalitat històrica del catalanisme, com explica Jordi Amat en el seu brillant assaig, El llarg procés. S'ha dit adéu a la cosmopolita visió de Maragall sobre l'encaix de Catalunya amb la resta d'Espanya. I s'ha dit adéu al paper preponderant que durant més de tres dècades ha jugat CiU en l'estabilitat del país. En relació amb això, l'esclat del cas Pujol va actuar com una bomba bruta, però no va ser només això. No tornarem a veure la coalició amb els democratacristians d'UDC, com segurament tampoc tornem a veure les sigles de CDC, definitivament tacades per la corrupció i la caiguda del seu pes electoral.

La llista única, amb el simbolisme de la pretesa societat civil encara que convenientment alletada per les arques públiques, pretén tapar les vergonyes i els fracassos de Mas, que són molts. Es tracta d'una llista pensada per a la metafísica i, per això mateix, condemnada al fracàs o al conflicte. Si triomfa electoralment l'efervescència prèvia de la Diada; el més emocional del maniqueisme identitari, "o nosaltres o ells", Mas haurà tornat a demostrar la seva capacitat tàctica, però difícilment millorarà el seu sentit de l'estratègia. Trencar amb la legalitat catalana, espanyola i europea no garanteix un tracte millor ni més amable que el que Merkel ha concedit a Grècia. A l'Europa actual, els privilegis amb els funambulistes de la Llei resulten escassos; entre altres motius, perquè el seu exemple resulta perniciós.

La qual cosa no exclou que el fet més rellevant que es poduirà en els propers mesos sigui la previsible pèrdua de la majoria absoluta del Partit Popular en el conjunt de l'Estat. Un Parlament atomitzat, amb un govern en coalició -PSOE-C's-PNB?-, unit al complex arc autonòmic, obre la porta a una previsible nova Constitució, més adaptada a la canviant realitat sociològica del país: millors institucions, transparència política, un finançament territorial més equilibrat i d'acord amb el règim competencial de les diferents autonomies, la reforma dels processos electorals o el reequilibri del poder local -assenyala amb encert J.A. Zarzalejos, a Mañana será tarde, l'origen municipal de la corrupció-, formen part del rosari d'ajustos imprescindibles.

Més pensament estratègic, en definitiva, i menys tacticisme de curt termini, amb Europa com a horitzó al fons. Espanya segueix sent un país amb enormes possibilitats, que necessita polítiques i debats més sans. I, per descomptat, dirigents el sentit d'Estat dels quals es nodreixi d'un mínim d'objectivitat. Una cosa que, de vegades, arriba a semblar impossible.