En algun moment de les nostres vides, tots som el protagonista del quadre El crit d'Edvard Munch. Cridar és un acte quotidià però el crit del quadre és extraquotidià. Els crítics de l'època el van qualificar d'art dement, però El crit és una icona perquè l'autor va pintar un so i l'angoixa del món modern.

El quadre forma part d'un conjunt de sis peces titulat Amor. Munch hi va representar les diferents etapes d'un idil·li, des de l'enamorament inicial fins la ruptura. El crit representa l'última etapa i la seva desesperació.

Si observant El crit ensordim i emmudim és perquè hi veiem el buit, el patiment i l'abisme. És el crit de qui fa temps que no se sent escoltat, de qui necessita recolzar-se en algú que ja no troba en el seu partenaire sentimental. És el crit dels matrimonis presó, dels qui pateixen les portes falses. El crit de qui ha perdut el plaer de compartir els petits plaers, dels qui no suporten més la quotidianitat o la disciplina de la fidelitat o les infidelitats del soci conjugal.

Veient la vida de les persones que se separen en particular, podem interpretar que El crit dels divorciats es construeix dia a dia. El construïm a la nit i el tornem a construir a l'esmorzar i al sopar quan deixem de complir les expectatives del que la nostra parella espera de nosaltres. El crit, primer silenciós, es fa cada vegada més fort dins l'altre. I a les primeres hores de la nit tornem a construir el crit de l'altre que descodifiquem en una mirada i que es torna a construir a l'esmorzar i a la nit ja s'ha fet més fort. El crit llavors ja és una advertència. Quan cada dia fem el mateix, estem desconstruint, fins que arriba un dia que l'atmosfera convivencial es fa irrespirable i cridem.

El crit és l'expressió de l'angoixa i cal treure-la de dins nostre bé en veu alta, bé a través d'una carta, pintura o d'una demanda de divorci. Només quan ens expressem podem canviar les coses i obrim la porta a la vida.