El passat dimarts vaig tenir el plaer d'assistir a la primera visita guiada que corresponia a l'exposició Girona als ulls de les viatgeres. S.XIX-XX, que es pot veure al Museu d'Història de Girona des del 5 de juny fins al 27 de setembre. Va ser una tarda molt xafogosa si tenim en compte que a Girona els bombers van estar força estona per apagar el foc que s'hi havia produït. Pendents d'aquest fet i dels helicòpters que sobrevolaven la ciutat per aquest motiu, una trentena de persones encetàvem una ruta tot seguint les passes de les dones viatgeres que van arribar a la ciutat al llarg dels segles XIX i XX. Unes dones que viatjaven soles o acompanyades, a la recerca de nous indrets, de nous horitzons que ampliessin la seva mirada, que omplissin les seves vides de saviesa i noves experiències. Eren dones amb recursos, la majoria d'origen benestant, amb títols aristocràtics. Eren les ladies i les madames romàntiques de la primera època que se centraven en les visites a la Girona monumental. Una Girona que els causava un batibull de sensacions: «Vella, grisa, fosca i solitària però sobretot pintoresca per la seva catedral elevada, els seus carrers estrets, ombrívols i tortuosos, i la seva àmplia naturalesa fluvial». Les més modernes, les que venien com a turistes, que ja no pertanyen a l'aristocràcia, la trobaven «conservadora i episcopal, però també fascinant, magnètica, bonica, activa, lluminosa i associada al color marró».
Dones diferents, d'orígens diferents, de tarannàs diferents, de temps diferents però amb una mateixa curiositat i avidesa per conèixer món. Amb una mateixa voluntat de deixar testimoni de les seves experiències vitals en uns moments i en una època determinats. Amb una mateixa decisió de preservar la seva independència i de portar a terme, tan difícil sempre, els seus somnis, desitjos i projectes. Venien en diligència, que s'aturava a la Fonda d'Or (actual Caixa Forum), en tren, en bicicleta o en cotxe, però venien. I viatjaven sense les comoditats actuals. Sortien de les seves cases, dels seus espais coneguts i de la seva còmoda rutina, per gaudir de paisatges diferents i satisfer la seva imperiosa necessitat de sobreviure en un món masculí que les relegava a un segon terme. De viure a la seva manera, més enllà de les convencions socials de l'època.
Nosaltres vam seguir els passos d'aquestes dones valentes i decidides: la Catedral, majestuosa i imponent als seus ulls i als nostres, l'església de Sant Feliu, l'antiga abadia benedictina de Sant Pere de Galligants, Sant Nicolau. Els Banys Àrabs, el carrer de la Força, el carrer de la Pujada de la Catedral. El carrer de la Llebre fins a la plaça de Sant Josep on es trobava antigament l'Hotel dels Italians. La xocolateria de sota les arcades davant de l'Ajuntament: Can Lletetes era l'antiga xocolateria al carrer de l'Argenteria. La xocolata, un plaer gastronòmic recent per a totes aquelles viatgeres. El Pont de Pedra: l'Onyar i el mercat de l'Areny en els seus laterals. Una mirada femenina sobre la ciutat. Sensacions, emocions, olors. «Simfonia d'olors: a oli d'oliva calent, a vainilla, a cuir, a clavegueres, a llenya cremada, a tabac negre, a cafè fort, a riu...». Un llegat extraordinari per a les generacions de dones que hem vingut després. Que seguim viatjant. Mirant el món amb els ulls ben oberts. Una magnífica primera visita guiada portada a terme per la Cristina Ribot, comissària de l'exposició. Una generació diferent de la meva. El mateix entusiasme i la mateixa convicció. Seguim passant-nos la torxa les unes a les altres en aquest llarg viatge. Encara falta molt camí per recórrer, però com està escrit en una de les parets de l'exposició: «Pots tancar totes les biblioteques si vols, però no hi ha barrera, pany ni forrellat que puguis imposar a la llibertat de la meva ment». (Virginia Woolf).
