hi ha molta gent que, de bona fe o amb escassos coneixements històrics, creu que l'anticatalanisme sempre ha portat aparellat, com un germà bessó, l'odi lingüístic o glototofòbia -en paraula encertada de Francesc Ferrer-. Fins i tot el PSOE reconeix l'existència d'aquesta catalanofòbia -i el seu líder fa servir aquesta paraula-, però, és clar, no veuen la de les seves files, que és tan corrosiva com la del PP i no van més enllà de suposar que és una cosa del franquisme.
En realitat, des que existeix Castella es pot dir que ja existeix la catalanofòbia ?-i lusofòbia-. Aquest sentiment malaltís forma part de l'ADN fundacional d'Espanya. Els historiadors ho expliquen bé. Castella neix amb un designi suprematista i hegemonista, de pàtria única i llengua única, i poder no compar?tit, de conquistar tota la península Ibèrica, a partir de la teoria que els reis castellans són hereus del reis gots. Van començar exte?rminant el Regne de Lleó i la seva llengua -que ara és només oficial en una ciutat portu?guesa!- i manipulant la història. No recor?deu l'estrambòtica llista dels reis gots que ens feien aprendre a l'època del franquisme?
Hi ha nombrosos testimonis medievals que mostren la catalanofòbia de les elits castellanes. A partir del s. XV, a més, els historiadors i cronistes castellans teoritzen la supremacia i l'ideal d'assimilació de Castella, que identifiquen amb Espanya i que comporta per defecte el menyspreu de l'idioma català, història, lleis, Constitucions i costums de Catalunya.
Al segle XVI ja ho denuncien l'autor de Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa i el mateix Cervantes-un cas únic i excepcional-. En ple segle XVI i principis del XVII Quevedo inaugura el fructífer gènere catalanofòbic escrivint, entre altres amabilitats, allò de «catalán, ladrón de tres manos», i demanant el major càstig per a Calaunya, mentre que a Andalusia ja es considera que només són espanyols autèntics els qui parlen castellà. D'aquests avenços totalitaris -que no comparteix, ans al contrari?-, Cervantes n'és un testimoni excepcional: ell mateix perseguit a Castella per «puresa de sang» (com a criptojueu), té, segons sembla, el memorable rècord de ser l'únic escriptor castellà de tots els temps que ha mirat amb simpatia la causa dels pobles oprimits i de les seves llengües: defensa el dret i el deure d'utilitzar-les, i esmenta, explícitament, els bascos i mira amb simpatia els catalans. Don Quixot és a Barcelona on recupera el seny, i explicita que l'única persona que el maltracta és d'origen castellà. Constata que aquella societat és oberta, tolerant, plurilingüistica i culta. Va a una impremta, símbol de la modernitat i la cultura, enfront de la monolítica i obscuran?tista Castella, ja sense jueus ni moriscos, i amb els catalans mal vistos, ja que, per mà de Quevedo, la judeofòbia s'ha traspassat a catalanofòbia. En ple segle XVI, tenim l'impagable testimoni del tortosí Cristòfol Despuig, qui a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa hi fa sortir un cavaller valencià que defensa -en contra del que sosté el nou espanyolisme- que valencians i catalans han eixit de la mateix arrel, comparteixen la mateixa història gloriosa -negada, segons es diu al llibre, pels castellans- i parlen la mateixa llengua. El mateix, altrament, que havia afirmat Sant Vicent Ferrer, i que també deia que els castellans eren «sobrers» (superbs). De forma molt lúcida, Despuig explica l'estat de la qüestió: «La major part dels castellans gosen dir públicament que aquesta nostra província no és Espanya, i, per ço, que nosaltres no som verdaders espanyols... Tras això tenen altra cosa pitjor, i és que volen ser tan absoluts i tenen les coses pròpies en tant i les estranyes en tant poc, que par que són ells venguts a soles del cel i que lo resto dels hòmens és lo que és eixit de la terra. I és lo bo, que si a les històries verdaderes donem fe, trobam que no hi ha nació en Espanya que tan arrimada i enfosquida sia estada en tot temps com la castellana». Xapó!
