D'avui, dia 26 d'agost, a un mes ens situarem a la vigília del dia 27 de setembre, el dia que Catalunya estarà cridada per anar a dipositar el vot a les urnes per elegir democràticament els seus representants polítics en el Parlament de Catalunya, que elegiran en votació una persona honorable per presidir el govern de la Generalitat. Així de solemne i així de senzill. Estem doncs a un mes de distància de la convocatòria d'unes eleccions plebiscitàries per uns, autonòmiques per altres, i per uns tercers, ni una cosa ni l'altra, els és igual perquè no s'assabenten de res, ni els interessa o si ho saben tampoc no voten, perquè no voten mai per raons diverses, però predomina la manca d'implicació social i només reaccionen quan el xàfec de problemes els cau el damunt.
El gruix de no votants «negligents» o «passotes», que no indecisos, representa un signe de salut democràtica perquè quan més convuls i tens és el moment polític d'una societat més ganes mostra la gent per votar i decidir amb el seu vot el futur del país. Hi ha aquesta crispació al carrer com hi és en determinada premsa o en algun canal televisiu, o a les xarxes socials? De moment no. Tot ara per ara es descabdella amb naturalitat, la mateixa normalitat de qualsevol elecció, cosa que no significa que sobtadament hi hagi un tomb i es capgiri tot. Un fort daltabaix posaria en perill la convocatòria. Aquesta incidència la podria provocar un fet extraordinari, baralles entre els partidaris del sobiranisme i els que no, un escamot ben organitzat que rebentés els mítings, i el més greu de tot, un atemptat d'un polític de qualsevol signe, defensor de la independència o contrari a ella, perquè es mobilitzaria la gent d'un costat o de l'altre i l'autoritat armada tindria un argument per suspendre el procés. Sóc conscient de la gravetat del que acabo d'escriure, però aquesta idea atrevida barrina en el cap de moltes persones.
Que les posicions, en la mesura que se sotja el 27-S, es van radicalitzant és evident, que els nervis i susceptibilitats estan arran de pell és innegable, com també algunes falses relacions amistoses entren en perill de ruptura, perquè els principis polítics d'uns volen ser més verdaders que els dels altres, això també és ben cert.
Hi ha qui fa dos mesos que publica el mateix article a favor del procés i qui fotocopia l'últim que va publicar en contra, canvia quatre comes de lloc i augmenta la qualitat dramàtica dels adjectius o dels insults. Creuades a favor i creuades en contra. El gran torneig dialèctic es lliura especialment a les xarxes socials per on la mentida i la veritat s'entrebanquen i s'amalgamen, la mentida pretén vestir-se de veritat i al revés, i embolica que fa fort.
L'anticatalanisme ferotge del PP que omplia en Vidal-Quadras i que en la seva absència va ocupar promptament C's buscava un personatge de Pirandello per clamar com un profeta irritat. Xavier García Albiol ha nascut perquè de la seva boca surtin llamps i trons. El que en realitat significa Albiol és una amenaça a C's; vol apropiar-se de l'espai lerrouxista tan llaminer, que deixà orfe Vidal-Quadras. C's (aquest és el seu èxit) va néixer i créixer quan l'anticatalanisme protagonitzat per Vidal-Quadras se'n va anar a viure a Madrid. No resultarà fàcil a l'Albiol ser més enèrgic que la seva precedent com a cap de llista, de fet l'Alicia Sánchez-Camacho crec que no ha existit, només ha existit i la coneixen en un restaurant anomenat La Camarga. Existir és romandre viu en la memòria dels altres i ningú la recorda.
Aquests mesos per raons geogràfiques només veig canals en llengua castellana i puc dir sense errar que en les tertúlies (que són moltes perquè resulten molt barates pels canals) no hi apareixen mai polítics catalans defensors del sobiranisme, sí que hi surten en X. Sardà, en Bolaño, en Rivera, ara l'Albiol i altres tertulians de C's, del PPC i algun despistat del PSC. El tractament que estan fent és que a Catalunya no hi passa res. No hi ha pitjor menyspreu que ignorar l'altri.
El moviment social protagonitzat per la formació Podem està focalitzant la crítica en la persona del nou rei i argumenten que la monarquia l'entraren emboscada en l'espessor del referèndum de la Constitució; no van fer un referèndum exclusiu per demanar si la gent la volia perquè posaria un precedent, que provocaria en el futur nous referèndums.
Dues forces polítiques lluiten per l'hegemonia. Catalunya sí que es pot (no aclareixen què és el que es pot) és una prolongació barcelonina de BCN en Comú de l'Ada Colau; és eminentment urbà i pretén foradar el cinturó roig, que ha mantingut fidelitat al PSC-PSOE; té dificultats per penetrar en la Catalunya profunda, en l'interior en oposició a la dels nuclis més poblats. Podem és una força en descens segons les enquestes que assenyalen la remuntada del bipartidisme. Cap diferència destacable hi ha entre Podem i el PSOE, un proclama jovenívolament «procés constituent» i el PSOE amb veu federalista diu rònegament el mateix. També davalla C's, partit extraterrestre, que recolza el PP com al PSOE.
L'altra força que vol ser guanyadora és Junts pel Sí (que pot rebre el fulcre de la CUP). Què pot passar? Raül Romeva és el cap de llista de Junts pel Sí; alguns l'estan enllepolint perquè aprofiti l'avinentesa amb la intenció d'esquerdar la coalició i li presenten la possibilitat de presidir un tripartit format per ERC, Podem i la CUP. Que la CUP pot abstenir-se que Mas sigui president, això també és possible. Són tantes les incògnites que floten, que ja veurem què passarà l'endemà, el dia 28 de setembre.
