Enmig de la mandra estiuenca, sense tertúlies polítiques, el procés català cap a la independència sembla amansit, però no s'atura. De fet, quan hom parla del "procés" tothom ho entén com un sinònim del camí cap un estat independent. He de dir que la paraula no m'agrada. Em recorda coses com El Procés de Kafka o em suggereix un procés judicial originat per un conflicte o per un delicte (violació de la llei) que haurà d'acabar en una sentencia o en una condemna.
Condemnats a la independència? Hi ha un seguit de connotacions negatives en la paraula "procés" que em produeixen un cert rebuig. La paraula "camí" em sembla més atractiva. I més poètica també. És el camí cap a Ítaca, cap a un lloc mític i, en certa manera, inventat. Però si la paraula "procés" ha fet fortuna és, justament, perquè conté quelcom més fosc. Com les trampes a les quals un advocat pot recórrer per guanyar un cas. Tot s'hi val si contribueix a l'objectiu buscat. Invoquem les lleis que ens afavoreixen i rebutgem les que no ens agraden. Hem de guanyar el litigi, sigui com sigui. Es vulnerin les normes i els pactes que es vulnerin. Tot, però, presentat amb un embolcall formalment preciós. Un embolcall de festa, d'èpica i d'invocacions a la democràcia. Tot molt bonic, però, i el contingut?
Estem tan ocupats amb el procés que, sovint, no pensem en el més important: el que trobarem al seu final. "Quo vadis Catalonia?". Preocupats pel camí ens preocupem poc d'allà on ens porta. Estem segurs que la independència és el millor per al país? Per als nacionalistes separatistes no hi ha cap dubte. Les bondats d'una Catalunya independent són dogma de fe i dubtar-ne és heretgia. Però els unionistes tampoc han sabut construir un discurs ni un argumentari sòlid.
No han sabut desactivar el missatge implícit del separatisme que suggereix que aquell que no combrega amb la causa independentista és un mal català. Divideixen Catalunya en dos bàndols: els bons (els independentistes) i els dolents (els unionistes). A banda que dividir el país en bàndols ja és quelcom indesitjable, hi ha catalans de bona fe que qüestionen els dogmes separatistes i que pensen, legítimament, que la independència seria un error garrafal que empitjoraria les coses, que no anem cap el cel, sinó cap a l'abisme. Tenen dret a pensar-ho. I tenen dret a expressar-ho sense ser titllats de mals catalans.
El nacionalisme català sí que ha fet tot un procés els darrers quatre anys, des del pacte fiscal al sobiranisme fins a arribar a la reivindicació independentista sense complexos. Ha sabut mobilitzar mitja Catalunya i amoïnar l'altre mitja. Diades, consultes, 9-N i tota una terminologia que ha fet fortuna: Dret a decidir, Catalunya lliure, ofec financer, transició nacional i un seguit de expressions -consignes que s'han fet familiars. L'estratègia és bona. És astuta. El que crec és que és tramposa i amaga massa coses. La conversió sobtada de tants catalans a l'independentisme resulta sospitosa. Com es canvia de conviccions tan de pressa? Com es pot dir que no tenim dret a decidir en un any en què no hem parat de votar? Hi ha catalans que han votat a les municipals, a la consulta de la ANC, a la d'UDC, a les eleccions del Barça, i que votaran el 27-S i a les eleccions generals espanyoles. Votaran en una Catalunya lliure, perquè si no ho fos no es podrien fer les super-Diades amb reivindicacions separatistes, en Mas seria a la presó per traïció a l'Estat i l'autonomia catalana hauria estat suspesa. I no crec que una Catalunya independent fos més lliure, ans al contrari, seria un país més fràgil i, per tant, enduriria les normes de control. Pel que fa a l'ofec econòmic, es contradiu amb el fet que Catalunya és la regió capdavantera i que genera més recursos, i no és compatible amb el fet que es pugui finançar un procés tan car com és la independència. Que estem mal finançats, que és cert, no vol dir, ni de lluny, que se'ns ofegui. Però el victimisme funciona i excita la reacció emocional del català emprenyat.
El 27-S es pretén decidir si Catalunya ha de ser o no independent. El President Mas va dir que era per comptar-nos, però era mentida. Ara diu que el que valdrà serà la majoria d'escons i no de vots. Això es democràcia? I els vots que vagin a llistes que no surtin i per tant s'acabin perdent? I el fet que un escó a Barcelona necessiti més vots que a Girona, Lleida o Tarragona no significa res? O és que el President vol guanyar com sigui amb les trampes i desigualtats de la llei d'Hondt? Per cert, aquí no li fan fàstics a una llei electoral espanyola que els catalans no hem sigut capaços de canviar.
Ganes de guanyar o por de perdre. Per això aquest marejador panorama de llistes poti-poti farcides, això sí, de patums nostrades. La llista unitària amaga el fet que ningú vol jugar-se fer el ridícul, però d'opció clara no en té res. "Junt pel sí" cau en la paradoxa que la principal candidatura separatista és l'única que utilitza la paraula "junts", que, en principi, seria més pròpia d'una candidatura unionista. "Junts pel sí", "Sí que es pot" són llistes que, tant pel nom com per la composició, desorienten i confonen. Són un dels molts invents d'aquest procés nacionalista. Un procés que, de moment, l'únic que ha aconseguit és dividir els catalans, confrontar-nos amb els espanyols i gastar un munt de recursos i energia en un projecte que encara no sabem si serà possible, si serà viable i si de debò ens portaria una Catalunya millor.
