Fa unes setmanes vaig veure una escena que em té el cor robat. Jo estava a la barra d'un bar pagant un tallat i una nena petita es va acostar al cambrer amb un gelat a la mà. Diu la nena: «No m'agrada; és de plàtan». I li allarga el gelat per tornar-li. El gelat encara estava embolicat i, efectivament, a l'embolcall hi havia un plàtan dibuixat. Potser els heu vist: són com un plàtan petit i tenen una capa per fora que no és ben bé de gelat, com de llaminadura, que es pela igual que la fruita. Ho he buscat i es diu Pirulo Jungly. Així doncs, tenim la nena amb el Pirulo Jungly a la mà i el braç estirat, molt seriosa, que li diu al cambrer que no el vol: «No m'agrada; és de plàtan». El cambrer, el conec d'altres vegades que he anat al mateix bar, és l'home sense emocions. El primer dia que el veus sembla que estigui molt enfadat, però no és ben bé això: si t'hi fixes bé, t'adones que és l'home més inexpressiu del món. Tenim el cambrer-sense-emocions mirant la nena que se li ha plantat al davant amb el Pirulo Jungly. Hieràtic, es mira la nena, es mira el gelat, i diu: «No és de plàtan; és de vainilla». Silenci. La nena li aguanta la mirada, sense deixar d'estirar el braç. Al cap d'uns segons, es mira el gelat i comprova que hi ha un plàtan dibuixat. Torna a mirar el cambrer fixament: «És de plàtan». El cambrer: «Té forma de plàtan però és de vainilla». La nena (recordem que és molt petita) intenta comprendre què li diu el cambrer. Té el nas arrufat i li aguanta la mirada tota l'estona. Sense abaixar el braç, repeteix: «No m'agrada; és de plàtan». El cambrer tampoc retira la mirada. I hi torna: «És de vainilla». I la nena: «És de plàtan». Silenci tens, tots dos mirant-se als ulls i la nena encara amb el braç estirat. Com en una pel·li de l'Oest. Jo, asseguda al tamboret del costat, sense perdre'm ni un segon de l'espectacle. Finalment el cambrer, apostant fort, li diu: «Saps llegir?». La nena fa que no amb el cap, però no se n'avergonyeix i manté el tipus i la mirada i el braç estirat. El cambrer-sense-emocions agafa el cartell d'Helados Nestlé, li assenyala el Pirulo Jungly i diu: «Mira, t'ho llegeixo jo: "Sabor vainilla"». La nena entén que allò és una jugada important i fins i tot se li obren els petits narius de la tensió. Abaixa una mica el cap i el mira encara des de més avall però no aparta la mirada. Respira uns segons fort pel nas i ara ja amb la veu de molt enfadada, diu: «No m'agrada; és de plàtan». I el cambrer: «Té forma de plàtan però és de vainilla».

Ens hi hauríem estat tres dies pe?rò gràcies a Déu va venir la mare, va agafar la nena a coll i va trencar el bucle infinit. Tinc la sospita que a vegades, a la vida, ens quedem encallats en aquests «és de plàtan-és de vainilla», com una nena de quatre anys o com un cambrer-sense-emocions. I estic segura que si ens ho poguéssim mirar des del tamboret del costat ens faria molt de riure. (El que no puc enten?dre de cap manera és que existeixin ments tan perverses com per inventar-se gelats de vainilla en forma de plàtan!).