Cartes

Andreu Moreno. girona.

Com a contribuent, em sorprenen els sous tan elevats dels alts càrrecs del Govern català. Resulta que Artur Mas ha tingut a bé assignar-se el sou més alt de tots els polítics espanyols. També els consellers han considerat adequat cobrar un 50% més que els ministres. I així podríem seguir amb els secretaris i directors generals de la Generalitat, que cobren substancialment més que els seus equivalents del Govern central. En total, més de 230 càrrecs del govern català guanyen més que si fossin ministres. Artur Mas i companyia ens parlen constantment d'una Generalitat oprimida, espoliada i asfixiada financerament però resulta que la seva elit dirigent s'embutxaca unes nòmines extraordinàriament elevades que no es veuen a cap altre lloc d'Espanya. Alguna cosa no em quadra.

Manel Bargalló

Roser Frigola i Macià. girona.

Vivim unes dates i uns esdeveniments (11 i 27 de setembre) que ens motiven intensa?ment i en aquestes circumstàncies t'hem hagut d'acomiadar amb la recança de no haver pogut compartir ni comentar cada un dels anhels i preocupacions que, inevitable?ment, hi ha en tot camí cap a una fita. Dol més encara, però, el comiat a un amic que com molt bé ha retratat en Manel Bargalló (fill primogènit), comptava amb una força de voluntat que l'ha portat a resistir fins última hora amb enteresa inusual. Certament, en Manel podia semblar dur en algu?nes actituds; així, però, ha aconseguit fites transcendents envers ell mateix, els fills i la família. En Manel era clar en les seves mani?festacions entre els amics, que es en el camp on més l'he conegut i apreciat. Les conviccions sobre la Independència de Ca?talunya li venien de lluny i les ha tramès amb vehemència. No pas sense crítica quan ha calgut i a qui ha calgut. Els seus convenciments eren mantinguts amb persistència ajudada per la força de la raó. Per tot plegat és més punyent la seva absència. Fent referència a l'escrit d'en Manel fill (en el seu bloc de militant actiu) en ocasió d'una altra pèrdua dolorosa, jo vull constatar que no s'han perdut dos vots pel SI a la llibertat, sinó que viurem convençuts que les seves presèn?cies, han estat dues pedretes que han mogut onades concèntriques de reconeixement, autoestima, recuperació en el camí engegat que no s'aturarà. En el camp de l'amistat, un amic, amic, amb l'oferiment sincer a flor de llavi que deixa un llegat positiu i un record per sempre en tothom des de la Maria Ció, passant pels fills i que no s'acaba amb els amics.

Aylan

Antoni Mas i Bou. Caldes de Malavella.

No sé si ha estat perquè la criatura tenia aproximadament l'edat del meu nét, pel mateix impacte de la imatge o per tot el que aquesta representa, el cas és que veure aquell nen mort de bocaterrosa a la platja, m'ha fet plorar. I a la vegada m'ha fet sentir ràbia contra els fills de mala mare que han provocat aquest nou desastre humanitari, fàstic contra els que l'han consentit i vergonya de pertànyer a la societat que s'ho mira indiferent.

Com és possible que aquest drama s'estigui desenvolupant al mateix moment que es dilapiden milions en infraestructures tan ostentoses com inútils, es paguen fortunes per un jugador de futbol i hi ha algun sapastre que s'està banyant en una banyera d'or massís? L'únic consol seria pensar que el sacrifici d'aquesta criatura i la se?va família servirà per canviar algunes coses cap a la consecució d'un mon més just. Però molt em temo que això no passarà. Els desplaçats deixaran de ser portada dels telenotícies, els rics seguiran sent cada vegada més rics i cada dia hi haurà més pobres. I els que no estem ni a un extrem ni a l'altre, continuarem amb el cap a sota l'ala donant gràcies a Déu perquè encara tenim alguna cosa per perdre.

Tenim un greu problema

Àngela Ferrer i Mató. girona.

Bé, de fet, en tenim molts de problemes: Què passarà amb les eleccions, els gidahistes una veritable plaga d'assassins, un atur que no remet el que caldria... però jo crec que ara mateix el més preocupant en l'aspecte humanitari, social i econòmic la quantitat d'immi?grants que envaeixen Europa fugint de la guerra, de la fam i d'una vida farcida de problemes. Euro?pa se sent desbordada davant tan?ta gent que cerca una vida millor. Ara bé la meva pregunta és: Es podrà donar un aixopluc raonable a tantíssima gent? Si ens situem tan sols a Espanya amb taxes d'atur altíssimes, amb moltes famílies que ho passen malament, avis que viuen com poden amb pensions de misèria... com podem garantir una vida digna a tants i tants refugiats que arriben cada dia cansats, famolencs i molts malalts? Alemanya és més rica i talment els països nòrdics, però es podrà donar acollida a tanta gent? S'han de repartir entre tota la Comu?nitat, però com se'ls atendrà? És un drama de dimensions incal?cu?lables i jo per més que rumio veig difícil oferir-los una vida digna com es mereixen. Sanitat (hi haurà malalts i si pensem en la nostra sanitat tan saturada...), necessitaran escoles i estan a vessar, caldrà que aprenguin l'idioma, donar-los un treball per viure mínimament bé i un llarg etcètera de problemes. Tant de bo es pugui donar solució a aquest greu problema que jo, i ara per ara, veig molt negre.