Ja saben que no acostumo a parlar de política, hi ha massa gent que fa anys que en parla diàriament, de fet, parlen de la mateixa política cada dia, sense excepcions. Només cal llevar-se al matí i posar qualsevol emissora, qualsevol ràdio o televisió, pública o privada, per trobar una allau de peixaters i peixateres cridant, discutint i baldant per fer valer la seva posició o la posició del partit al qual representen, un dia rere l'altre, fins al punt que allò que hauria de ser una excepció habitual només de les èpoques electorals, es converteix en una normalitat on no és possible passar un dia sense veure qui la diu més grossa o qui la fa més grossa.
I enmig de tot aquest debat o d'aquesta cridòria permanent, sobta veure com a pocs dies de la campanya electoral oficial tothom se centra parlar sobre el 27 de setembre, però no hi ha ningú que parli de l'endemà, de com ho faran l'endemà, quan calgui crear un govern, qual calgui tirar el país endavant i aplicar un programa determinat i no un altre. Sembla com si assolint la fita del 27 ja tot quedés resolt. Per a uns, l'endemà ja serem independents. Per a d'altres, l'endemà serà una trencadissa sense solució però ningú planteja com i de quina manera s'haurà de fer el camí.
Ara que s'han posat de moda les referències marineres (sembla que tothom té vaixell i és un expert en les arts de la navegació), allò que es visualitza és un vaixell carregat de gent, amb molts capitants capacitats per a governar-lo però sense cap que estigui pujat al pont de comandament, perquè tots volen ser amb la tropa i sense cap rumb definit o com a mínim conegut. O potser es que ningú sap com arribar-hi a allò que molts es pensen que es l'illa de la independència. Haurem d'esperar a l'endemà.
