el llibre que ha escrit Anna Ensesa és una delícia. S'Agaró el somni de Josep Ensesa vol ser un homenatge a Josep Ensesa Gubert, però és molt més que això. És veritat que S'Agaró és la idea mestra, el fil conductor, i que Josep Ensesa és el personatge recurrent, però Anna Ensesa ha escrit, en realitat, un llibre de memòries. Memòries de S'Agaró i de Girona passades per la mirada, el filtre i la fina escriptura d'Anna Ensesa.

L'Anna és una dona culta i cosmopolita, elegant i de fina sensibilitat, virtuts que destil·la el seu propi físic. Sempre he pensat que en la seva elegància estilitzada em passava alguns centímetres d'alçada. Formada a Girona i a Barcelona, a França, a Suïssa, a Bèlgica, ens acosta als orígens de S'Agaró i a uns estius idíl·lics, compartits entre la platja de Sant Pol i la propietat francesa del senyor Ensesa. El paisatge, la llum, el mar, els tipus humans de la platja, els col·laboradors i socis primerencs del seu pare, els orígens de les casetes de bany de Sant Pol i la idea que va moure La Taverna del Mar, les primeres idees sobre S'Agaró, els hotels, els carrers, el camí de ronda. Tot a partir de «Senya Blanca», la casa que ha orientat durant dècades els pescadors i que ha estat la fita fundacional d'un projecte urbanístic de primer nivell.

Ressegueix l'evolució de la família i de la seva dimensió empresarial, els passos cap a la creació d'un grup d'empreses pioneres i la consolidació de la capacitat econòmica que havia de fer possible S'Agaró. Era una vida tranquil·la i res no feia pensar que una guerra fratricida trencaria el somni dels estius plàcids. L'impacte de la Guerra Civil va trastocar tots els plans i el camí de l'exili va esdevenir un horitzó inexorable, per Marsella, París, Brussel·les i Ginebra, i un llarg recorregut per Itàlia abans d'emprendre el camí del retorn a casa.

Desfilen per la memòria d'Anna Ensesa, ara un quadre de Dalí, ara la col·laboració de Joan Colom amb el seu pare, ara els diferents arquitectes que, de manera successiva i acumulativa, varen ser els artífexs de S'Agaró, comptant-hi també el seu marit, Lluís Sibils Palau, amic d'Alberto Sartoris. També Josep Pla i tots els clients de la Gavina, i els concerts que, durant anys, van enlluernar amb glamur tota la Costa Brava.

L'enamorament per S'Agaró no pot deixar de banda, en el món d'Anna Ensesa, la ciutat de Girona. La seva aventura a la Canonja Vella, quan el barri vell de la ciutat s'escrostonava i es buidava en la seva pròpia sordidesa, va ser un punt d'inflexió, com ho va ser també Josep Tarrés, el senyor Nogué i la botiga Valentí, i la Rosa Labayen, impulsant l'Associació d'Amics de la Girona antiga. Un barri decrèpit on, però, resistien amb activitats exemplars locals com el Bellmirall, de la família Vicens, que van resistir els anys de la màxima degradació. El ressorgiment del barri vell de Girona va tenir en Anna Ensesa Montsalvatge, regidora de cultura de l'Ajuntament de Girona, una ambaixadora molt rellevant i pionera. L'esperit Ensesa de S'Agaró va penetrar en la molsa dels carrerons de la vella ciutat i va contribuir a un fruit madur i esplendorós.

De forma reiterada l'Anna insisteix a rendir tribut al seu pare Josep Ensesa Gubert com a l'artífex de S'Agaró. I té tota la raó; però tinc la impressió que té una preocupació excessiva i innecessària. Tothom reconeix a Josep Ensesa el seu paper en la concepció, definició, impuls i ambició de S'Agaró i, fins i tot, en l'atribució del topònim abans inexistent. És evident que sense l'evolució empresarial de la família Ensesa des de Sarrià de Ter fins a Girona, des del magatzem de vins a la Farinera Montserrat i les Industrias Químicas y Tartáricas, S'Agaró no hauria estat possible. Però, en canvi, des de molt jove he sentit parlar, i com jo molta gent, del senyor Josep Ensesa Gubert com «l'Ensesa de S'Agaró», mostra evident que tothom associava S'Agaró al senyor Ensesa.

El mateix número extraordinari de la Revista de S'Agaró, editat l'any 1949, és un compendi magnífic d'aquest reconeixement. A S'Agaró, 1929-1949. S'Agaró XXV aniversario hi ha una dedicatòria inicial en la qual, Josep Ensesa Gubert escriu «En memoria de mi padre José Ensesa Pujadas gracias a cuya generosidad fue possible la creación de S'Agaró». I és just que així sigui; Josep Ensesa Pujadas va comprar els terrenys. Després, naturalment, el somni, la tenacitat, la visió de Josep Ensesa Gubert van obrar la transformació d'un paisatge que, en aquest mateix número monogràfic, Josep Pla elogia, «Estas son pues a mi entender las dos características más altas del emplazamiento paisajístico de S'Agaró: ser un paisaje que se abre sobre el cielo y que se recoge en la más fina intimidad frente al mar». Aquí és on Josep Ensesa Gubert va pensar la intel·ligent i sensible i delicada transformació d'un paisatge rural en un paisatge urbà sense trencar l'harmonia del relleu i del litoral, sinó subratllant-la i això és el que porta Josep M. de Sagarra a considerar S'Agaró «una ambición, un pensamiento, una tenacidad y un amor comprensivo». Finalment, és l'arquitecte Francesc Folguera, artífex de bona part de S'Agaró (cases i església), qui tracta de ponderar el paper respectiu de Josep Ensesa Gubert i de Rafael Masó Valentí. Masó va concretar la visió d'Ensesa i va materialitzar una idea, un sentit de la urbanització, l'espai i la vegetació, que la seva mort prematura, el 1935, no li permeté acabar de concretar i veure. Folguera ho explica tot fent un homenatge a Masó: «Él (Rafel Masó) recogió con su pronta sensibilidad y su noble entusiasmo la idea de José Ensesa (...) Masó fue el traductor ideal de los ambiciosos propósitos de Ensesa». Esclar que la memòria dels grans homes els sobreviu, que la distància entre la realitat i el mite és curta i que el camí per atribuir a Masó més coses de les que realment va fer, estava preparat. Però no cal escatimar el mèrit de ningú; a Masó el que és de Masó i a Josep Ensesa Gubert el que és d'ell, sabent que en aquest cas, l'un sense l'altre potser no haurien assolit els mateixos resultats.

S'Agaró ens continua enlluernant i Anna Ensesa i Montsalvatge obre els ulls a casa seva a aquest cel i aquest mar que van enamorar el seu pare, fent memòria cada dia d'una herència que ella gaudeix i comparteix espiritualment amb tots nosaltres, enamorats d'un urbanisme que no va atendre l'imperi del diner. Per concloure amb Josep M de Sagarra, text de 1949: «Y no sólo aquí se evitó el carnaval arquitectónico, que ha envilecido rincones excelsos de nuestras costas, sino que no se levantó pared sin tenir en cuenta un riguroso respeto al derecho de los vegetales, y al derecho del color y de la profundidad de los horizontes».