«La Farga», per a mi, és un nom evocador: és el nom que al meu poble dèiem al la riera de la Farga, que erròniament, a la retolació consta com a «Ribera de la Farga»; doble error -suposo que per part dels funcionaris del Consell Comarcal o de la Generalitat, que haurien d'anar a escola, ja que no és una ribera, sinó una riera, i, a més el nom que sempre n'hem dit és riera de la Farga o, simplement, la Farga. Al meu poble, com a tants d'altres, també hi havia una casa que es deia la Farga. Val a dir, que, amb la confiança que li teníem, molt sovint li dèiem, simplement, «la riera». De petits hi anàvem a banyar-nos, en uns moments que que no sabíem que existia una cosa urbana que es deia banyador... També a pescar barbs per fer una fregida... Com totes les rieres, aquesta sol tenir alguna gorga profunda, en aquest cas en un abús de confiança, simplement, «La gorga». Aquí, naturalment, no ens hi capbussàvem pas, i ens feia un cert temor. De fet és un lloc màgic, que no es podia sollar amb les nostres cridòries infantils. La meva àvia m'explicava que en aquesta gorga pregona hi vivien les »dones d'aigua» -goges o aloges a Banyoles i al Gironès, paitides al Montseny, antigues semi-deesses que ja existien en temps dels grecs-. La meva àvia explicava que aquelles dones sortien de nit i feien la bugada; rentaven uns llençols que deixaven blanquíssims,que deixaven damunt l'herba i que brillaven fins al punt que els mortals els podíem veure... La meva àvia deia que si en podíem haver un, «mai més eres pobre». Em sembla fantàstica aquesta moralitat tan pagesa i tan catalana. Llegendes similars, a Espanya - com els obscens anuncis de la Loteria Nacional, els de l'ONCE, etc. et diuen que seràs ric. Nosaltres ja en tenim prou a no ser pobres, ja que pensem que la nostra riquesa és fruit del nostre treball -a diferència d'Espanya, amb una mentalitat formada al Siglo de Oro amb la idea de l'aversió al treball i del robatori de l'or d'Amèrica-.
Després he sabut que el meu cognom, Fàbrega, deriva de farga, «fàbrica» (segons l'etimologia llatina), un topònim existent a Catalunya i a Occitània. I parlant de fargues, a Banyoles n'hi ha una de magnífica, on fins no fa tanys anys encara picaven els malls fabricant peroles d'aram... Aquest noble edifici espera un futur millor que el que té ara: jo sempre he proposat que hauria de ser un centre d'interpretació de les indústries i usos de l'aigua del Pla de l'Estany -fargues, molins, adoberies, recs, safareigs...-.
La farga catalana, a l'Edat Mitjana, era un procediment innovador per a l'obtenció de ferro i acer dolç a partir de mena (òxid de ferro, limonita o oligist) i carbó vegetal. Ja a la segona meitat del s. XII, i més endavant als segles XV i XVI, al Pirineu, s'anà introduint la tècnica d'utilitzar l'energia de l'aigua dels rius a fi de manxar més intensament el carbó i, a la vegada, moure martells més grossos, amb el que era possible d'augmentar molt la producció i fer un acer de gran qualitat, la base de les famoses espases dels almogàvers. L'aportació que es va fer a Catalunya consistí a perfeccionar les tècniques d'obtenció de ferro per mitjà de les fargues, fins al punt que la tècnica de la farga catalana, també molt estès als segles XVII i XVIII, serà utilitzat per tot Europa i fins i tot a Amèrica del Nord.
