amb les manifestacions de la Diada, aquests últims anys, comença a passar com amb l'última copa, que no és mai l'última, sinó la penúltima. Entre una cosa i una altra, portem cinc anys de manifestacions multitudinàries i a alguns ja ens costa recordar exactament quin any vam fer què. De manifestacions («reivindicatives i festives»: aquests dos són els adjectius que els hem atorgat durant anys i panys de manera sistemàtica) fa dècades que se'n fan, és clar. Però des de la històrica del 1976 a Sant Boi de Llobregat fins a la del 10J del 2010, les manifestacions de la Diada semblaven més aviat configurar una data assenyalada més en el calendari catalanista que no pas un veritable instrument reivindicatiu per obtenir res en concret. Per més vegades que s'hagi cantat in, inde, independència als anys 90 o a principis dels 2000, ningú que ho cantés tenia la sensació que el seu crit l'escoltés gaire ningú, ni creia que, per fort que cridés, això pogués traduir-se en cap canvi polític real. Manifestar-se l'Onze de Setembre ha sigut durant anys més aviat una operació de desfogament col·lectiu, una presa d'aire que ens permetia continuar tolerant un carnet de nacionalitat espanyola a la butxaca durant 364 dies més. Una mica com el cap de setmana o les vacances ens oxigenen per reprendre amb bona cara la tirania laboral.
Però el 10 de juliol de 2010 va canviar tot. Aquella va ser, de fet, la manifestació de la Diada d'aquell any, d'una Diada anticipada dos mesos perquè la sentència del TC contra un Estatut aprovat per la nostra cambra de representants i referendat pel poble suposava un atropellament inacceptable de la nostra dignitat política. La resposta no es podia fer esperar i aquell 10 de juliol, sota un sol de justícia, Pepe Montilla va encapçalar una manifestació que, li agradés o no, portava per lema «Som una nació. Nosaltres decidim». Després vindria la manifestació de «Catalunya, nou estat d'Europa», el 2012, la Via Catalana del 2013, la «V» gegant de 2014 i, avui, la gran concentració a la Meridiana. Totes aquestes mobilitzacions han comptat amb participacions que oscil·len entre el milió i mig i els dos milions de persones. Potser ja ens hi hem habituat i ho trobem la cosa més normal del món, però manifestacions tan multitudinàries són raríssimes a Europa i donen un missatge clar al món d'una voluntat popular molt àmplia, que va molt més enllà d'iniciatives i estratègies polítiques.
La manifestació d'avui a la Meridiana és especialment important perquè tindrà lloc a dues setmanes d'uns comicis electorals que, per primera vegada, sí que sembla que han de canviar alguna cosa. L'èxit (o el fracàs) de la manifestació, però, no ens ha de confondre. On veritablement ens podrem comptar tots plegats és a les urnes. El ?carrer és necessari per escalfar l'ambient, per trobar-nos i expressar-nos públicament, per llançar missatges al món que es pu?guin ?traduir amb una fotografia. Però el nostre ?futur polític (que vol dir el futur de les nostres infraestructures, de la nostra educació, dels nostres hospitals, del nostre medi ambient, de la nostra cultura) ens el juguem el dia 27.
Costa de creure que hagin hagut de passar cinc anys d'ençà de la primera gran manifestació del 2010 per poder arribar a fer una cosa que, en una societat presumptament democràtica avançada com la nostra, hauria de ser senzillíssim: comptar-nos a les urnes. La consulta del 9-N de 2014 ni tan sols va servir per saber quants som que pensem què, perquè naturalment gairebé només van anar a votar els independentistes. Fins al dia d'avui ens hem de refiar només d'enquestes. D'enquestes que, tant si firmen els mitjans de comunicació com els baròmetres oficials, estan cuinades i no tenen cap credibilitat. La publicació, ahir mateix, de l'enquesta d'intenció de vot realitzada pel CIS espanyol, que dóna una cenyida majoria absoluta a les forces independentistes, és més aviat un mal presagi que no pas una bona notícia. Si aquests fossin realment els números, l'últim a publicar-los seria el CIS. En un moment tan crucial com aquest, el CIS i El Mundo, juguen al mateix bàndol. I donen, òbviament, idèntics resultats amb l'únic objectiu d'espantar la clientela i mobilitzar el vot unionista.
Més enllà de publicar enquestes qüestionables, d'amenaçar amb la intervenció de les forces armades, de fer baixar el sant cristo gros de la Merkel o d'en Cameron, és a dir, més enllà de la rebequeria, Espanya sembla haver assistit a tot aquest procés com un convidat de pedra, sense entendre-hi res de res, sense fer res de res. En uns moments en què una part molt important (el 27S sabrem si també majoritària) de la població catalana sap què en vol fer del seu futur col·lectiu i quina mena de cosa vol que sigui Catalunya, a Espanya, personatges com Felipe González encara no acaben de tenir clar si la constitució hauria de reconèixer el caràcter plurinacional d'Espanya o no. Un dia afirmen que sí, «absolutamente» i l'endemà diuen que «para nada». Espanya i la seva crisi d'identitat permanent han sigut aquests anys els millors aliats de l'independentisme. Esperem que continuïn confusos i confosos, mentre els que sí que sabem què som i què volem, anem fent camí.
