Ala meva edat ja tinc companys i amics que s'han jubilat, sobretot si treballaven a l'ensenyament o a la banca. Jo encara m'ho miro de lluny, car sé que en tinc per uns quants anys abans no quedi més alliberat de la meva feina i ho pugui fer. El cas és que avui em vull dirigir a tots ells perquè em consta que estan preocupats pel futur de les seves pensions, per saber si cobraran prou quan siguin més grans, alguns d'aquí a vint anys.

El tema esdevé de gran actualitat en ple debat sobre la independència de Catalunya. Des de Madrid sovint s'ha dit que una Catalunya independent no podria pagar les pensions dels jubilats, en un intent de fer por i apartar aquest col·lectiu del vot independentista. Aquest vot pot ser la clau del procés, sigui cap a la independència o sigui cap a una negociació que canviï l'estatus actual de Catalunya lligada a Espanya. De fet, el vot dels jubilats va ser el que va impedir a Escòcia ser independent d'Anglaterra i m'atreviria a dir que va ser aquest vot el que va impedir a Quebec guanyar els dos referèndums per ser independent. El recurs a la por d'un votant que és conservador per naturalesa és molt fàcil. La pregunta, però, és si en el cas de Catalunya el fenomen és el mateix o no, em refereixo sobre si els jubilats han de tenir por o no.

Francament, els jubilats catalans han de tenir por de continuar dins el règim de la Seguretat Social espanyola i de no tenir una caixa separada. Només cal donar una ullada a la corba que acompanya l'article per tenir-ho clar. Aquí hi he posat els saldos acumulats de la Seguretat Social des de l'any 1995 fins al 2010 per a Catalunya i per a la resta d'Espanya. El saldo és la diferència entre els ingressos i les prestacions pagades. Es pot veure com a partir de l'any 1997 el saldo català va ser positiu cada any fins que va arribar la crisi de l'any 2009 quan aquest saldo va caure a -1.252 milions i el 2010, que va caure a -2.142 milions. Però com que els anys anteriors van ser positius, el saldo positiu acumulat durant aquests anys fou de 28.167 milions, valor que permetria tenir un fons per pagar els anys negatius fins que la situació es redrecés. Mirem ara la corba de sota, la de la resta d'Espanya. Durant els 15 anys que analitzem, la resta d'Espanya ha tingut el saldo de Seguretat Social negatiu en tots els anys excepte els que van del 2003 fins al 2007 i aquest saldo s'enfonsa dramàticament a partir de l'any 2009 fins a -21.932 milions i el 2010 a -26.317 milions. El resultat és que el saldo acumulat de la Seguretat Social de la resta d'Espanya a l'any 2010 és de -86.334 milions, que es veu compensat pel saldo positiu de 24.773 milions de les aportacions catalanes.

És a dir, la Seguretat Social catalana està subsidiant l'espanyola pels segles dels segles, el sistema espanyol de SS sense Catalunya està en fallida permanent. L'aportació del saldo català a l'espanyol és de 1.550 milions d'euros cada any de mitjana o, el que és el mateix, cada pensionista català aporta de mitjana 1.279 euros cada any al sistema espanyol, uns 106,6 euros cada mes.

El resultat és que ens trobem immersos en un espai que ens arrossega a la fallida, a la catàstrofe permanent, perquè el model econòmic i de vida de la resta d'Espanya és sensiblement diferent del nostre. A Catalunya tenim un model econòmic ben definit, de producció i serveis, obert a l'exterior (exportem el 58%), on queda clar que per tenir benestar cal treballar, lluitar i contribuir. Aquest model, fet amb pena i treball per la duresa de la crisi, ara sura i és vist per molts amb possibilitat d'èxit, fet que ha aportat il·lusió i esperança en un futur proper. Tot això xoca amb uns socis dins de l'espai espanyol que encara no tenen clar el model que volen, temptats de viure sense massa complexitat, sobreviure de l'aire i de l'aigua, sense necessitat de consumir, apalancats amb subsidis que provenen del fons comú. Com que aquest col·lectiu té un pes important, el resultat és que a la resta d'Espanya hi ha més despeses que ingressos i avui és impossible mantenir un estat de benestar si no hi ha prou ingressos, si tothom dóna per fet que ells han de ser receptors de serveis i no contribuïdors de fons de Seguretat Social.

Per tant, el problema capital és de model de vida, de si cal lluitar per contribuir a satisfer un estat modern de benestar o de si s'ha de ser un espavilat i anar fent, vivint amb poc mentre els fons del benestar surt de la contribució dels altres. Aquest és el xoc de models de bona part d'Espanya i d'Itàlia. També és el xoc entre Grècia i Alemanya i és un xoc intern a França, sense concreció geogràfica.

Catalunya té una economia moderna, basada en l'esforç, la superació i la lluita permanent, oberta al món global i amb prou recursos per fer-ho bé. Haver d'arrossegar el llast de les regions que no volen lluitar i contribuir, o que tenen un altre model de vida, fa que l'esforç sigui més dur i que les possibilitats d'èxit es vegin més llunyanes.

Si el sistema de pensions català es separa de l'espanyol, les pensions es podrien apujar un 10% o bé es podria tenir un fons prou important per donar seguretat a les pensions d'aquí a 20 anys. Per això us dic, amics jubilats, faríeu bé votar a favor del procés si el que voleu és seguretat amb les pensions, just al contrari del que va passar a Escòcia: el millor futur per a nosaltres i per als nostres fills és estar el més lluny possible d'Espanya i això demana un vot important.