L'any 2001, el País Basc va celebrar les eleccions més acalorades i incertes de la seva història. Aznar feia cinc anys que era president del Govern espanyol i un de majoria absolutíssima. Havia reexit el nacionalisme espanyol més ranci. Catalunya estava controlada. CiU havia donat suport al govern en minoria del PP (1996-2000) i Jordi Pujol necessitava els vots del PP al Parlament per salvaguardar-se de les constants peticions de comissions d'investigació de l'oposició pels casos de corrupció, que ja existien aleshores: Treball, Turisme, Olé, Eoland, etcètera. Tan sols el País Basc estava fora de control. ETA no només continuava matant, sinó que ho feia a polítics del PP i el PSOE. Miguel Ángel Blanco havia mort assassinat cinc anys abans. Aquells comicis de 2001 eren les eleccions amb majúscules per al Madrid més reaccionari. Aznar va sacrificar el seu ministre de l'Interior, Mayor Oreja, per presentar-lo com a candidat presumptament imbatible. Mayor era de l'ala més dura del PP, com ho era en el PSOE el seu candidat, Redondo Terreros. Existia un pacte per governar junts PP i PSOE si guanyaven. La campanya va ser ferotge. Escoltant el Madrid dels polítics i els mitjans de comunicació de la capital, feia la impressió que les eleccions resultarien un passeig militar per a la coalició nacionalespanyola. El resutat va ser una contundent victòria d'Ibarretxe (PNB). A Madrid no havien tingut en compte que només votaven els bascos. Per què recordo aquestes eleccions? M'han vingut al cap després d'escoltar aquesta setmana el Ministre de Defensa, Pedro Morenés, de veure García Albiol fent campanya per a les eleccions catalanes a Madrid i de llegir el titular de portada d'ahir a La Razón: "La Diada electoral se desinfla".