Iniciatives per acollir refugiats

Eulàlia Isabel Rodríguez Pitarque.

Torroella de Montgrí.

Des de fa dues setmanes, d´ençà que els sirians han començat a fugir de forma massiva del seu país a la ­recerca d´ajuda en altres països, han sorgit diferents veus a favor d´acollir-los, així com propostes per fer-ho. Són iniciatives que han reaccio­nat de forma immediata davant d´una ­realitat que ha posat de mani­fest la gran quantitat de persones que ­caminen cap a països d´Europa, tot ­fugint de la guerra. Una d´aquestes iniciatives per recollir refu­giats ha ­estat ­promoguda pels dos fundadors del Santuari Gaia de Camprodon: Coque Fernández i Ismael ­­­­Ló­pez. Els ­responsables d´aquest ­refugi per a animals considerats de granja i ­situat al veïnat de Salarça han obert les ­seves portes per acollir-hi refugiats ­sirians. I no només han ofert les ­instal·lacions del seu santuari per a aquesta ­finalitat, sinó que també han fet ­extensible la campanya a tot­hom a través de la xarxa d´inter­net.

Que el Santuari Gaia, que és una as­sociació sense ànim de lucre i on es practica la filosofia vegana, ajudi ara també les persones necessita­des és una molt bona iniciativa. En aquest refugi fins ara s´han dedicat a ­recollir els animals de granja que s´abandonaven o es volien ma­tar perquè ja no eren rendibles, tot donant-los un lloc per viure dignament, tant a nivell alimentari com veterinari. A partir d´ara, doncs, amb l´afegit de la no­va iniciativa, la faceta animalista conviurà amb la humana, en una demostració més de la interrelació d´un món en què tant ens costa encara d´entendre el misteri i el valor de tota vi­da.

El tren d´Olot que marxa quan vol i arriba quan pot

Carles Mallart. girona.

En Pablo, sí, el «campaner», que recentment s´ha jubilat de Correus de tota la vida, com saben molts de vostès, cada dissabte fa la parada a la plaça de la Basílica Sant Feliu de Girona, allà a la lleona. L´atre dia em para, ell ho sap fer, coneix les ­debilitats de cada client, i em diu: Tinc un llibre per a tu, Carles, t´agradarà, es diu Les traces dels Carrilets Gironins, proposta d´aprofitament, editat fa uns 33 anys pel Col·legi d´Arquitectes de Girona. Me´l vaig quedar immediatament, bé de preu, com sempre, en Pablo no és car i troba coses increïbles. És un estudi de plànols, escrits, propostes, dibuixos... del que podia haver estat l´aprofitament de la línia del tren d´Olot a Sant Feliu de Guíxols, pasant per Girona. No sé si seria viable econòmicament parlant avui en dia, crec que no, però els polítics i empresaris de l´època no varen saber conservar les vies de ferro, sí moltes de les estacions, per exemple Llagostera avui convertida en oficina de Turisme, La Font ­Picant de Santa Cristina, avui un molt bon restaurant... i moltes que han acabat en mans de particulars, és cert que molts trams s´han aprofitat molt bé, amb els anys, per les vies verdes, carrils bicis, per passar la ­canonada ­d´aigua de Montfullà a la Costa ­Brava Centre... com que jo de jove recordo haver pujat al tren d´Olot, que deien «marxa quan vol i arriba quan pot», sap greu, i sempre hi penso, si haguéssim estat capaços de conservar les vies de ferro, el tren (trenet) avui seria un gran element integrador de la costa amb l´interior. Només em faltava aquest llibre que ha caigut a les mans, ­perquè em varen quedar els ulls molls del record. Quina llàstima pels romàntics. ­Somiar una època passada que mai més tornarà és possible. El tren va plegar el 16 de juliol de 1969 (fa 46 anys. I vostès què en pensen?

Impunitat absoluta

Josep M. Loste i Romero. portbou.

Els carters de Correus i els ­funcio­naris d´auxili judicial de l´Administració de Justícia pateixen un greu ­perill i una gravíssima mortificació: són les principals víctimes d´un ­càncer anomenat gossos perillosos. Aquestes bèsties, salvatges i criminals, i també els seus propietaris ­-insensibles i, a voltes, poca-soltes- haurien de rebre un càstig exemplar. Cal ­tenir molt en molt compte que un dia ­tindrem alguna víctima mortal ­provinent d´aquests col·lectius de funcionaris i aleshores ho haurem de lamentar.

En aquest sentit, l´única solució efectiva per lluitar contra aquesta xacra mortal és la prohibició absoluta de tots aquests gossos de races perilloses. A més, els seus propietaris haurien de ser multats amb fortes sancions (administratives, civils i penals); fins i tot, també, amb penes de presó.

No pot ser de cap manera, que a l´Estat espanyol els drets fonamentals de la persona representin una gran mentida, ja que els animals -salvatges, agressius i criminals- ­tenen més drets que l´ésser humà. I el que és pitjor, que el mortificadors propietaris d´aquestes feres perilloses gaudeixen d´impunitat absoluta.