em sembla fascinant la notícia que es busca un tren alemany ple d'or i obres d'art que els nazis haurien amagat dins un laberint de túnels secrets excavats en muntanyes properes a Walbrych, ciutat que fins a 1945 estava en territori alemany i avui forma part de Polònia. La seva existència s'hauria descobert gràcies a un pla dibuixat "per una persona abans de morir" i un pensa que a l'antiguitat es feien les coses amb més professionalitat i s'assassinava directament als que amagaven els tresors, segellaven les tombes dels faraons o construïen el túmul de Genghis Khan, per assenyalar alguns casos ben coneguts. Per això encara avui avui no s'ha trobat ni la tomba de Temujin ni la de Nefertiti i si la notícia del pla és certa, el mínim que cal dir és que els nazis eren també uns pocatraces. El ministre polonès de Cultura, Zuchowski, ha donat versemblança a una notícia que en cas contrari hauria passat desapercebuda com un altre fulletó d'estiu.
Des de la més remota antiguitat hem buscat tresors com si no anés amb nosaltres la màxima budista de desprendre's de tot desig per aconseguir la felicitat (nirvana) i per això juguem a la loteria, la ruleta o el bingo, que alimenten els nostres somnis d'arribar sense estretors a final de mes o navegar en aquests iots fabulosos on estiuegen els rics de veritat. En èpoques passades els tresors més cobejats eren els que oferien saviesa (coneix-te a tu mateix) o poders extraordinaris. El conqueridor Juan Ponce de León va descobrir la Florida el 1513 mentre buscava la font que atorgava l'eterna joventut (avui n'hi ha una com a atracció turística a la ciutat de Sant Agustí, la més antiga dels Estats Units), un fet sens dubte més atractiu que donar a canvi la teva ànima, com li va passar al Faust de Goethe, o embogir mentre et mantens jove i veus envellir el teu propi retrat, com li passava al Dorian Grey d'Oscar Wilde. És forçós reconèixer que aquests eren tresors de veritat, com també ho eren el Sant Grial, la recerca del qual va inspirar tot el cicle artúric de la Taula Rodona, o l'Arca de l'Aliança que guarda les Taules de la Llei lliurades per Déu a Moisès al Sinaí, una èpica amb la qual ens ha familiaritzat Harrison Ford disfressat d'Indiana Jones. L'Arca, que la Bíblia descriu amb detall, era al temple de Salomó i tenia enormes poders com parar rius o enderrocar muralles.
Però l'ànsia de riqueses materials mai ens va abandonar i així un altre conquistador, Juan de Oñate, va caminar buscant les mítiques set ciutats de Cíbola pels secarrals de Nou Mèxic amb l'esperança de topar-se un dia amb les seves teulades d'or, mentre altres es dedicaven a l'alquímia amb la il·lusió d'aconseguir la pedra filosofal que transmutava metalls vulgars en or i convertia el seu afortunat propietari en un nou Creso. A la seva recerca s'hi va dedicar gent tan dispar com el nostre marquès de Villena, Casanova i el mateix Newton quan no li queien pomes a sobre. Avui es busquen els tresors de galeons com el San José, que se'n va anar en orris després de salpar de Cartagena d'Índies el 1708, o el Nostra Senyora d'Atocha, enfonsat davant dels Cayos de Florida a 1622. Recentment Espanya ha recuperat el tresor espoliat per uns caçatresors americans en les restes de la fragata Mercedes, enfonsada davant de Cadis el 1804. Els relats de les Mil i una nits són plens d'històries de genis i coves amb tresors, mentre a Mèxic es diu que Moctezuma va amagar enormes riqueses perquè no caiguessin en mans d'Hernán Cortés, i a Colòmbia es busquen els tresors oferts al déu de les aigües submergits en el llac Guatavita. També els pirates del Carib amagaven els productes dels seus robatoris en illes desertes excitant la imaginació popular amb figures com el Long John Silver de Stevenson, o amb les pel·lícules de John Sparrow, interpretat per Johnny Depp. Alguns més reals, com el Capità Kidd, van anar a la forca sense revelar l'amagatall de les seves riqueses que han de seguir avui ocultes en alguna cova.
En això dels tresors les aparences enganyen i un no pot refiar-se'n perquè és freqüent que estiguin protegits per monstres i encanteris diversos. Els tresors d'Apol·lo els guardaven els grius, éssers mitològics meitat lleó i meitat àguila que també vigilaven el vi de Dionís i que sens dubte van acabar emborratxant perquè van relaxar la seva vigilància fins a permetre que Neró robés els tresors que custodiaven en l'oracle de Delfos. A Roma el Tresor Públic es ?guardava en el temple de Saturn perquè es creia que en la seva època daurada no es cometien robatoris, quan han estat consubstancials amb l'espècie humana des que Adam va robar la poma. El nostre romancer està ple de castes donzelles (el tresor) segrestades per pèrfids dracs que l'esforçat cavaller havia de matar abans de rescatar-les. A les Rondaies mallorquines, que el meu amic Guillermo Ozonas coneix com ningú, hi ha molts contes de tresors que vigilaven amb zel serps (Es tresó de ses cases d'Aufabi) o ferotges gegants (Es tres germans i és nou gegants).
Per això em fa sospitar això d'aquest tren nazi coneixent Himmler i Goering. Segur que van posar alguna trampa mortal per evitar que ningú s'apoderés del que ells van robar als que acabaven d'assassinar. Total, un parell de morts més o menys no els traurà de l'infern.
