Enguany, l'estiu ha estat força diferent a determinades parts de Catalunya. La costa tarragonina, per exemple, ha sofert i patit la caiguda de la demanda del mercat emissor rus i també ucraïnès, que anys enrere proporcionaven guanys substancials als empresaris del sector. A Barcelona, si pugem geogràficament cap al nord, han tingut una temporada bona tant a la ciutat com a les seves zones litorals extraurbanes. I a la Costa Brava sembla que també ha anat bé, en part perquè s'ha beneficiat de la demanda de la resta d'Europa que no ha triat destinacions perilloses, per una banda, o massa cares pel feble canvi de l'euro respecte del dòlar nord-americà. Aquest és un breu panorama que em serveix per centrar-me en el tema de la sostenibilitat turística i per això he escollit un exemple molt triat com a destinació per als turistes de casa nostra: Bilbao, en particular, i el País Basc en general.
Em permeto, doncs, fer un canvi de territori i explicar aquest exemple que representa una voluntat d'assolir una sostenibilitat turística que potser valdria la pena que alguns empresaris i polítics d'aquí -especialment de les terres de Tarragona- tinguessin present de cara al futur. No és bo, a llarg termini, posar tots els ous a la mateixa cistella... o al mateix mercat emissor.
Començaré explicant que, per vinculacions familiars, fa un xic més de quaranta anys que part de les meves vacances -ja siguin d'estiu, ja en altres períodes de l'any- tenen lloc al País Basc, la qual cosa em permet visitar una vegada rere l'altra la vila de Bilbao, o Bilbo en llengua basca. Són tants anys ja, que m'atreveixo a dir que la conec prou bé, per la qual cosa no va ser estrany que fa uns anys una editorial em sol·licités que escrivís una guia turística que es va publicar il·lustrada amb fotografies de les quals també vaig ser l'autor.
Bilbao és vila, que no ciutat, ja que la ciutat de Biscaia que ostenta tal distinció és Orduña, o Urduña en eusquera i totes dues es troben unides per un element comú -el riu Nervión- el qual desemboca a Bilbao i comença el seu trajecte a la vall d'Urduña a partir de les aigües que cauen en cascada des de l'alt de la muntanya. Aquesta petita població de Biscaia constitueix una singularitat geogràfica administrativa perquè es troba enclavada dins del territori d'Àlaba i avui dia no posseeix la mateixa importància de quan allí funcionava un avui inexistent col·legi dels Jesuïtes, en el qual van estudiar en règim d'internat fills de la burgesia i de les elits empresarials basques i d'altres parts. Urduña era coneguda com «la Porta del Senyoriu» (de Biscaia) i és, sense cap dubte, un dels millors llocs de la península ibèrica on qualsevol persona allí present pot veure i admirar el fenomen geològic i geomorfològic del graó de l'altiplà (Escalón de la Meseta, en la llengua espanyola en la qual ens ensenyaven a la Facultat quan jo vaig estudiar a finals dels anys 60 i principis dels 70). La «ciutat» es troba en una vall envoltada de muntanya pertot arreu ?menys per una, que és la sortida natural del Nervión, que després de discórrer per valls alabeses i biscaïnes desemboca en el Cantàbric a través de la ria de Bilbao.
Aquest estiu he passat deu dies amb base a Urduña, fent excursions. Alternant uns dies de senderisme en vall i vessants de muntanyes amb uns altres en platges cantàbriques, amb parada a Bilbao per dinar o sopar. Les platges basques, tan espectaculars quan pugen o baixen les marees a les quals no estem acostumats els del Mediterrani, tenen gran qualitat gràcies a l'acció de les depuradores d'aigües residuals. Un dels dies vaig ser a Bermeo, una altre a Bakio, un tercer a la càntabra Castro Urdiales -que no és basca però es troba tan a prop de Bilbao que gairebé és un barri més per a la gent del Gran Bilbao- i un quart dia a Plentzia, on funciona un servei municipal de vestidor i taquilles gratuïtes -i dutxes a 60 cèntims- perquè els visitants -turistes o no- puguin deixar les seves pertinences custodiades mentre gaudeixen de la seva estada damunt la sorra o en el mar.
Bilbao, aquest estiu, era més plena que mai. Si més no aquesta va ser la meva impressió. Sobretot el seu nucli antic i, a l'altre costat de la vila, el seu museu Guggenheim. Quin símbol, aquest museu, i motor de l'atracció de la demanda turística de la resta d'Espanya i de la resta del món! Un museu, tot cal dir-ho, que quan es va projectar i començar a edificar era repudiat per molts habitants de la ciutat! El Guggenheim Bilbao, segons les dades donades a conèixer a principis d'aquest mes de setembre, ha registrat el millor balanç de visitants del període de 62 dies juliol-agost de tots els anys que fa que és obert, després d'haver estat inaugurat l'octubre del 1997. Va tenir 317.775 visitants (una mica menys de la població de Bilbao, propera a 350.000 habitants), xifra que representa un 13,5 per cent més que l'any 2014 en els dos mateixos mesos. Set de cada deu visitants eren estrangers, principalment francesos (17 per cent), britànics (8 per cent), alemanys, holandesos i italians (7 per cada nacionalitat), i entre els de l'Estat espanyol els visitants arribats de Madrid i de Barcelona han estat els dos més nombrosos. No només el Guggenheim ha pujat pel que fa a visitants. També el Museu de Belles Arts ho ha fet, tot i que en xifres absolutes representen poc més d'una desena part (34.612 visitants) que la xifra del Guggenheim.
Uns quilòmetres més enllà de Bilbao, la Casa de Juntes i el llegendari Arbre de Gernika també ha tingut molts més visitants. En dotze dies d'agost van comptabilitzar més de mil visitants diaris. En tot el mes, els més nombrosos de tots han estat catalans (6.124) i després valencians (3.438), per sobre dels madrilenys (3.089) i dels andalusos (2.786). Pel que fa visitants de l'estranger (17 per cent del total) els francesos, italians, alemanys i britànics han estat els més abundants.
El sector turístic bilbaí viu l'èxit d'aquest estiu, però no vol morir d'èxit. Els empresaris hotelers volen que l'alcalde congeli la concessió de llicències noves, de manera que el nombre d'habitacions no creixi desordenadament, la qual cosa n'afectaria la rendibilitat. D'altra banda, l'equip de govern del municipi vol evitar que el nucli antic segueixi canviant, perdent els comerços de tota la vida perquè els seus locals van sent ocupats per més establiments -alguns que són franquícies presents arreu de l'Estat- de restauració i tapes. En definitiva, a Bilbao hi ha una consciència que s'ha d'aprofitar i mantenir l'èxit, però procurant evitar caure en la temptació de la cobdícia i una predictible pèrdua de personalitat i singularitat. O sigui, i dit amb claredat: amb l'objectiu de mantenir l'èxit turístic però amb un modelat sostenible.
