parodiant Alguna cosa va malament del gran Tony Judt, podria dir-se que l'elecció com a líder laborista de Jeremy Corbyn indica, una altra vegada i ja són moltes, que alguna cosa es mou. Bé, es tracta del primer líder socialdemòcrata del Regne Unit, gairebé des dels temps en què The Beatles cantaven Hey, Jude!. El major esdeveniment de la història d'aquest país després de l'extinció de la veueta de trepant de dentista de donya Margaret Thatcher. Les reaccions histèriques dels predicadors neoliberals són un símptoma excel·lent perquè ja havien decidit, per tota l'eternitat i en lloc dels ciutadans, que l'electorat britànic és «conservador». Com si això signifiqués alguna cosa o com si no fos obvi que hi ha coses que mereixen ser conservades. Per si hi havia algun dubte, Corbyn ja ha dit que si d'ell depèn mantindrà a Gran Bretanya dins de la UE «sota qualsevol circumstància». Això és tenir les coses clares: amb Europa tenim alguna possibilitat, poques; però fora d'ella, cap. I si la dreta britànica té tanta fixació amb la coeteria nuclear i els submarins Trident (perfumen l'alè i combaten la tosca), que ens els lloguin per posar-los sota el mandat del pròxim president europeu elegit per sufragi universal, lliure i directe, no es pot caminar per la vida sense gallet nuclear. De moment s'han rebotat Tony Blair (que és el noi dels encàrrecs de Murdoch) i Miliband (que no és res), i les dues noies que competien amb don Jeremy pel càrrec. Hummmm... on és el fair play, babies? Però ells no descansen i diuen que Corbyn «s'allunya de la socialdemocràcia». Al contrari: per fi algú torna a ella. A no ser que es consideri a lladres com Betino Craxi o Carlos Andrés Pérez, model de socialdemòcrates. Li plouran les plantofades, però es veu que és un flac corretjós. El País, per exemple, diu que a l'equip de Corbyn hi ha moltes noies, però no en llocs decisius. Si hi ha més noies, poderoses o no, a l'estil de Sarah Palin, els semblaria genial. Que difícil és caure bé quan no estàs en la línia. General.