Per entrar al castell centreeuropeu, els sirians van haver de salvar el fossat, grimpar per la muralla i sobreviure als arquers. Un cop van passar el merlet, van ser rebuts al pati d'armes amb música per la reina Merkel al peu de l'escala de la torre de l'homenatge. La desespe?ració d'aquests milers de refugiats als quals hem vist esquivar el serpentí de concertines, marxar per vies i camins i apressar-se a abordar els trens es fa visible en sentir-los dir "mama" a Merkel.

La desesperació és una alteració de l'ànim contagiosa i, quan s'expandeix, resulta difícil d'administrar també pels que no estan desesperats, que reaccionen de forma deambulant, i això provoca que un dia s'obrin les portes de bat a bat i, al següent, es tanquen amb pany i clau; que avui s'aprovin combois i demà se suspengui la circulació de ferrocarrils. En la nostra deambulació política acollim els que fugen del bombardeig i els prometem bombardejar més el lloc d'on fugen. Deu ser que el redo?blament de tambors de guerra no produeix "efecte crida", que tant preocupa altres vegades.

Malgrat la seva desesperació, els sirians saben on volen anar. A Alemanya, a Suècia... Mentre s'amunteguen a dos mil quilòmetres de nosaltres per seguir el seu rumb nord; al sud es col·loquen cartells de benvinguda als que tan mal vénen i es discuteixen "solucions ha?bitacionals" "okupa" que els po?den convenir. Aquest engalanar prematur ens dóna un aire de Villar del Río en un Bienvenido míster Marshall invers al qual la proces?só ni tan sols hi va per deixar el rastre de pols del passar de llarg.

Però això és el de menys. El de més, és que no sabem si s'ha pre?pa??rat alguna cosa més que els car?tells de recepció, cosa que no estranyaria en un país fester, cartellista i processional. I aquestes coses, que cal fer i que es fan amb ganes, a més i sobretot, cal fer-les bé.