Entrem ja en la recta final de la campanya electoral. Al llarg d'aquesta setmana rebrem els darrers missatges dels candidats, abrigats per unes enquestes que indiquen una forta embranzida de Junts pel Sí. Tot fa pensar que poden assolir la majoria absoluta, sense necessitat de la CUP. Els pronòstics li donen una forquilla que va dels 62 als 66 escons, per la qual cosa es troben a les portes d'un gran èxit electoral.
La colla de JpS, a mesura que passen els dies, va radicalitzant més el seu discurs, atès que els seus líders són conscients que un enfron?tament vis à vis amb el PP d'Albiol els dóna un gabadal de vots. No es discuteix ni programa ni acció de govern. No interessa, sobretot amb en Mas, que és el gran desaparegut dels debats. L'únic tema és la independència. La resta no toca, com diria l'avi Pujol.
Amb aquest panorama, són fàcils d'entendre les declaracions de Lluís Llach el propassat diu?men?ge al DdG. Va reconèixer que només passa un mes a l'any a les comarques gironines i que no se li poden demanar opinions ni sobre el Trueta, ni l'aeroport ni sobre el manat de barracons que cada curs la Generalitat converteix en escoles o instituts.
Això ja no escandalitza ningú. Ens hem quedat amb les ganes de saber quin programa té Artur Mas, qui formarà el proper govern i amb qui pensa pactar els noms dels futurs consellers. A Europa, ara que se'n parla tant, ningú no s'explicaria que un candidat a president d'un govern no encapçalçés una llista. És quelcom difícil d'entendre. Però és evident que som diferents.
Les enquestes només deixen el dubte de si Unió tindrà veu pròpia al Parlament de Catalunya o no. La resta de partits es mouen entre els 10 i 20 diputats, amb una davallada molt important del PSC i del PP.
Unió no ho té fàcil. Representa el centre polític des del catalanisme, tot cercant espais de trobada i diàleg. Però en un ambient radicalitzat, la tercera via que proposa Duran Lleida té poca receptivitat. En uns moments de blancs o negres, bons i dolentsÉ les posicions intermèdies no troben espais entre l'electorat.
Sóc dels que penso que Unió té futur si pot fer front a l'envestida del 27-S. Espadaler ha explicat pel dret i pel revés els perills que un tren que es diu Catalunya descarrili i es perdin posicions avui consolidades, la qual cosa els ciutadans hauran de valorar en aquests darrers dies.
Els exabruptes del PP només afavoreixen la candidatura del tàndem Mas-Junqueras. És una màquina la popular de fer independentistes a dojo i, incapaços d'afrontar una campanya des de la pedagogia, han preferit esgrimir la por com a arma electoral, però han fallat estrepitosament. Els seus resultats seran dolents, atès que una joveneta de Jerez de la Frontera que milita a Ciutadans se'ls emportarà els vots. I això que la noia és un pèl agressiva en la seva manera de parlar i que déu hi guard que li demanessin que en el mapa situés Fornells, Bonmatí o Fontcoberta. El discurs d'Arrimadas no difereix massa del d'Albiol, però de moment no la persegueixen casos de corrupció ni l'ombra allargada de Bárcenas, l' extresorer del carrer Génova de Madrid.
Finalment, Podem continua desinflant-se, malgrat les intervencions d'un Pablo Iglesias sense discurs a Catalunya. Per la seva banda, Miquel Iceta ja gairebé no parla de la seva proposta federal i fa de titella d'un PSOE que és de debò qui mou els fils en aquesta campanya. D'això se'n beneficiarà la CUP, que rebrà molts vots de la franja més jove de l'electorat. Diumenge que ve, la solució.
