Setembre és el novè mes de l'any en el calendari gregorià però el seu nom s'explica perquè era el setè mes del calendari romà. Per a molt de nosaltres, setembre és el mes del retorn. Del retorn a la rutina diària que hem intentat oblidar uns quants dies mentre el sol ens daurava la pell i nedàvem en les aigües del nostre Mediterrani. Silenci sota l'aigua. Desconnexió i descans. Intents que el cap agraeix i el cos també. Sensació d'alliberament de tot el que resta pendent i que aquests dies hem tornat a incorporar a l'agenda, amb la certesa que el temps passa cada cop més ràpid i amb la certesa també que cal abaixar l'acceleració i caminar amb més calma. Setembre ens torna a situar en la realitat del dia a dia. I nosaltres no ens acabem de creure que el ritme ja és un altre i que cal escalfar motors per tornar a començar i veure com la llum que ens ha envoltat tants de dies fins a enlluernar-nos, anirà minvant per donar lloc a uns mesos en què la vida es viu de manera molt diferent. Vivim de cicle en cicle, d'oca a oca, i tirem el dau quan ens toca.
I seguim llegint notícies de tota mena en aquest mateix diari: que el rodatge de Joc de trons a Girona "posa la ciutat al mapa del món gràcies a les xarxes socials". Que la taxa de divorcis i separacions a Girona va baixar durant el 2014 segons un estudi publicat fa uns dies per l'Institut Nacional d'Estadística (INE). Que els bombers ja han fet set recerques de boletaires perduts a Girona des de l'agost, cinc de les quals al Ripollès. Que el preu dels pisos a les comaques de Girona ha pujat un 2,1% al segon trimestre. Que el consum per càpita a Catalunya ha caigut un 6,1% en els anys de la crisi... I seguim llegint. I, de cop i volta, ens ve a la memòria aquella cançó alegre i romàntica de fa uns quants anys: "Quan arribi setembre tot se?rà meravellós", i pensem en la meravellosa ingenuïtat en què vivíem, en què els mesos d'agost eren tranquils i la brisa suau, en què mentre nedàvem no se'ns encongia el cor com ara, davant l'arribada en condicions dràmatiques de milers d'éssers humans a les nostres costes, al nostre Mediterrani com deia abans, a les mateixes aigües on hem buscat precisament desconnexió i descans. Hi han arribat cansats, esgotats, consumits, fugitius d'unes guerres que no són les seves. Milers de refugiats a la recerca d'un vi?da millor a la vella Europa, civilitzadament solidària i generosa malgrat tot. Estem assistint una altra vegada a l'èxode terrible d'homes, dones i nens que fugen de l'horror diari. La història es repeteix, salvant distàn?cies i diferències. Els innocents una altra vegada com peces d'un tauler de joc en mans dels senyors de la guerra. Unes imatges esfereïdores que han omplert aquest estiu de dol, de preguntes i incerteses.
Davant la crueltat d'aquesta situació, del gran patiment físic i moral que estan supor?tant els refugiats, dels enormes dilemes que es plantegen i que ens atenyen a tots, em quedo, però, amb la imatge del noi sirià que, al segon intent, que vol dir tornar a pagar, va aconseguir arribar a Grècia. Amb la mirada blava, com el mar que ens uneix, deia davant les càmeres que no volia parlar de la guerra, que allò era un infern. Que s'havia trobat amb gent molt dolenta però també amb gent molt bona. Volem creure que sigui aquesta la que pesi més a la balança.
