L'alzheimer com a malaltia moderna. Hi ha un alzheimer entès com a tàctica política, on els interessats en propagar-lo defugen responsabilitats de gestió i balanç dels anys de Govern; amb l'anàlisi racional d'encerts i errors, amb la visió global d'aliances i desacords, per vendre un futur paradisíac o apocalíptic, que no és que no sigui possi?ble, que és dubtós i és preocupant, sinó que mostra una visió esbiaixada i parcial de la realitat. Hi ha l'Alzheimer com el conjunt de fenòmens degeneratius del cervell humà. Un conjunt de llacunes en la capacitat per recordar, per construir processos mentals, per moure'ns de forma individual i seguir la vida diària amb normalitat plena.

L'Alzheimer, que fa que tantes famílies convisquin i lluitin amb un enemic invisible. Que no es pot vèncer, i que et fa percebre com el teu ésser estimat s'endinsa en solitari i sense mapes en el pou fosc i pregon que duu al silenci. A l'absència de l'individu que sempre has conegut. Al buidatge de tot allò que fa que la nostra dona, el nostre pare, la mare, el germà o el tiet sigui qui tots recordem sempre.

Aquesta setmana tenim un dia mundial a l'alzheimer, i asseguren els estudiosos d'aquesta xacra moderna, com els especialistes al voltant de la Fundació Pasqual Maragall, que cal molta més inversió econò?mica, més diners dedicats a l'estudi i la investigació per frenar els efectes d'una de les grans malalties de la modernitat. Que mostra un dels perills de la modernitat: el poc pes dels records, del passat, de la història recent en la vida diària, que es mou per titulars i bombardejos continuats d'informació. Per l'excés d'informació dirigida, opinió interessada i rumors. Però a on hi ha poca anàlisi, poc pes per a la meditació. Pel païment, mesurat, pausat i intel·ligent de la realitat.

Mentre la persona afectada per la malaltia viu amb estupor, amb por i impotència, l'avenç de la xacra, milers de persones a tot el país tenen cura, cuiden, conviuen, renten i donen suport als malalts. Comparteixen estimació, força i escalfor; duen al damunt el pes d'una nafra duríssima, que es pot iniciar a edats gens avançades. Els no afectats no saben la sort que tenen de recordar rostres, aniversa?ris, dates concretes; de trobar les claus de casa allà a on les havien deixat; o posar quelcom al foc i que no es cremi sempre. De no perdre's quan tornen a casa. De veure el rostre d'algú, i somriure'l a l'instant, pensant en les vivències viscudes en comú.