Llàstima que en aquesta campanya electoral no s'hagin plantejat cap dels problemes que ens afecten com a societat i molt menys aquelles qüestions més profundes que requeririen reformes estructurals. Ho dic perquè segueixen apareixen informacions que et remouen els budells, com la que sortia publicada diumenge passat en aquest diari, la qual feia referència al fet que els autònoms gironins es jubilen amb una pensió mitjana propera a la pensió mínima, es a dir, que més de 25.000 persones de la demarcació cobren com a molt 677 euros mensuals, si es que a això se li pot anomenar pensió i no misèria absoluta.

Els que som autònoms, no en el sentit físic, sinó en el sentit laboral, sabem que aquesta qualificació equival a ser un zero a l'esquerra, i que malgrat ser treballadors actius i un dels puntals de l'economia de casa nostra, pel que fa a les tributacions i als rendiments d'aquestes no representem res per a l'administració, com si no haguéssim pagat res al llarg de la nostra vida, en la qual per cert, no s'inclouen prestacions com l'atur.

Avui ser autònom en aquest país implica creuar un precipici damunt d'una corda prima, sense xarxa i amb tots els números per estavellar-te. No només t'has de generar la feina, buscant-te diàriament la vida, sinó que a més la major part del que aconsegueixes ingressar ho has de pagar a l'Estat i quan aquest t'ho ha de tornar, t'ho torna dins la categoria de la pobresa més absoluta. Doncs què volen que els digui, llevar-te cada dia per treballar amb aquestes condicions i amb aquestes perspectives no és precisament quelcom que il·lusioni gaire.

Després vindran els polítics i ens posaran com a exemple, serem protagonistes dels seus mítings i voldran que els aplaudim. Ho faré el dia que es facin autònoms.