Qui va a favor del reconeixement diplomàtic de Catalunya i qui hi va en contra? Això en allò que afecta els estats. Però també hi ha la ciutadania. La qüestió catalana ha saltat al debat internacional després d'haver-se fet públic que alguns estats s'havien reunit amb el Govern català, i de les pressions del Govern espanyol envers Merkel, Cameron i Obama a fi que fessin declaracions contràries a la independència de Catalunya. També les de dirigents portuguesos, i no solament Durâo Barroso, sinó també un líder socialista s'hi ha mostrat en contra. Cosa que entra dins la normalitat portuguesa -que a Catalunya idealitzem massa-, sempre amb complex d'inferioritat respecte d'Espanya, que mai ha fet res perquè aquest estat reconegui el gallec, la mare del portuguès, ni tan sols ha reclamat Olivença, una ciutat que Espanya els va robar en l'última invasió, al s. XIX. Amb aquest comportament, el que haurien de fer és revertir la independència del 1640 i tornar a ser una possessió d'Espanya...

Pel que fa a França, paradoxalment, el govern no ha acceptat les pressions espanyoles, i han tingut la decència de callar. Una altra cosa és la ciutadania, en general mal informada sobre la realitat de Catalunya, la seva llengua, etc., per la confusió entre nació i estat i la tradició jacobina i genocida, com ho proven els fets realitzats contra la Catalunya Nord.

Tampoc no se saben declaracions de les autoritats italianes. Però els ciutadans italians tampoc coneixen la situació catalana i se solen mostrar contraris a la seva independència, ja que confonen Catalunya amb la seva pròpia realitat centrípeta i el fet de l'existència de llengües qualificades de dialectes.

Frau Merkel ja sabem el que ha declarat. Però resulta que un país que va subvertir de forma brutal l'statu quo d'Europa, amb la reunificació, faria millor que restés callat. Els ciutadans alemanys, com ja va explicar Quim Monzó, tenen un problema psiquiàtric amb les aspiracions catalanes, ja que identifiquen el nacionalisme amb el nazisme. O comparen - com fan els espanyols, del PP als socialistes- Catalunya amb Baviera: però Baviera no és una nació, parlen una variant de l'alemany... És clar que, tal com molts espanyols, d'una supina ignorància lingüística, també solen sostenir que el català és un dialecte de l'espanyol... El mateix líder socialista no reconeix Catalunya com a nació, ho està dient.

No obstant, una de les sorpreses d'aquestes darreres setmanes ha estat la proliferació de gestos de comprensió o interès d'alguns països per la situació de Catalunya. Els parlaments de Dinamarca, Irlanda, l'Uruguai, el Paraguai i els Estats Units han fet reunions oficials amb el govern català per informar-se sobre la independència o fins i tot alguns congressistes han fet mocions de suport i comprensió al procés d'independència. S'ha sabut també que el govern de Lituània havia inclòs en la seva enquesta «òmnibus» la pregunta sobre què hauria de fer el país en cas d'independència de Catalunya.

Hi ha hagut encara unes declaracions inequívoques també d'un dels membres de la Congregació per la Doctrina de la Fe, el principal tribunal del Vaticà... encara que el cardenal de València i la Conferència Episcopal espanyola portin a l'infern.