ja hem votat i som els mateixos. Fer l'exercici d'escriure un article abans d'una de les eleccions més importants per a Catalunya i que aquest es llegeixi després que el fet ja s'hagi produït és d'una temeritat absoluta i potser un repte innecessari. Parlar del que no ha passat quan ja ha passat, segurament és perdre el temps si no saps trobar la clau que t'impulsa a aquesta necessitat que no entens d'on et neix. Per tant no parlaré de resultats, que encara no els sé, perquè si els sabés seria un endeví; ni tampoc de tants per cents de vots ni de repartiment d'escons, perquè tot això ja ho trobaran a la portada del diari que em publica. Però sí que puc parlar del que intueixo que passarà i que de fet quan vostès m'estan llegint, ja està passant; i és que la vida continua. Obvi i meravellós! Els nens han anat a l'escola i, qui en tingui, als seus llocs de treball. Les fleques reparteixen pa i les benzineres segueixen omplint dipòsits de cotxes, més o menys contaminants, amb normalitat. Els bancs ens continuen cobrant comissions i seguim jugant als jocs d'atzar pensant que algun dia la nostra sort de butxaca canviarà. Ens seguim enamorant i desenamorant a cada minut.
La vida és fascinant perque relativitza la gran transcendència amb petites dosis de quotidianitat. Hagi passat el que hagi passat aquest diumenge electoral, hi haurà catalanes i catalans bons i dolents, descarats i tímids, creatius i ensopits, prepotents i humils, assenyats i arrauxats... tota la paleta de comportaments humans seguiran bategants després del plebiscit més important de la nostra història recent. Perquè si algú no se'n havia adonat, només es tractava de reparar un error silenciós i silenciat, un mal pas, un desgraciat entrebanc de la història, que ja durava més 300 anys. Però nosaltres som els mateixos i volem ser els mateixos. L'única cosa que ha canviat realment és que ja no tenim por! Volem seguir estimant als nostres amics, siguin d'on siguin i volem que els que ens estimin no deixin de fer-ho. Hem volgut arribar fins aquí amb naturalitat, amb raons pròpies, sense alçar la veu i amb un somriure als llavis.
Què passarà a partir d'ara? Jo no ho sé perquè no ho puc saber, però quan em torni a llegir a mi mateix, estic convençut que siguin quin siguis els resultats electorals que hagin sortit de les urnes, vull poder dir: som i volem ser els mateixos d'ahir, amb els nostres defectes i les nostres virtuts. El poble català ha sabut mantenir viva la flama en moments de molta ventada i en moments de foscors absolutes. Hi ha hagut dubtes, pors, incertesa, solitud però ho hem fet. Hem mantingut la memòria d'un poble i ara la recuperem amb fermesa i elegància. Som un poble culte i que sap estar al seu lloc. Simplement puc dir que sempre hem estat i serem els mateixos; eren altres els que no ho veien o no ho volien veure. Ara s'ha recuperat l'enfocament i la claredat de voluntats. Ens veuen i ens veiem amb més nitidesa d'opinió, però som els mateixos, aquesta ha estat la clau de l'èxit!
