Aquest mes d'octubre clourà el Sínode dels Bisbes convocat pel papa Francesc, que pretén posar al dia el pensament eclesial sobre el matrimoni i la família. Segueixo amb interès l'evolució de les notícies que provoquen diferents grups de bisbes, teòlegs, filòsofs i també moviments de cristians laics que s'inclinen a favor i en contra d'una flexibilitat de la moral catòlica sobre tècniques de control de natalitat, sobre la comunió als divorciats i sobre una sexualitat no subordinada exclusivament a la procreació.

La controvèrsia és àmplia, amb una intensa dialèctica. Uns s'emparen en documents eclesiàstics com l'Humana Vitae i la catequesi del papa Sant Joan Pau II sobre la teologia del cos com a "normes/valors objectius" immutables, quasi infalibles, i altres posen l'accent en el valor de la pròpia consciència, preparada per escoltar la veu de Déu i majoria d'edat per saltar-se les normes eclesials quan aquestes esdevenen una càrrega pesada. Veurem com queden les bones intencions i gestos significatius del papa Francesc d'apropar-se al components de les famílies en les seves concretes circums?tàncies, vitals, socials i jurídiques. Les propostes doctrinals que sorgeixin del Sínode de la Família seran un bon test per valorar el calat de les preteses reformes del Papa.

Tanmateix, mentre discuteixen "el sexe dels àngels", observo que l'Església està perdent posicions sobre la família, baluard insígnia que tan fervorosament pretenen defensar. N'hi ha prou amb un exemple. La darrera enquesta sobre "valors socials i polítics a Catalunya", realitzada pel Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat (juny 2015) a la pregunta: Quina importància tenen família, amics, feina, política o religió per als cata?lans?, un 87,5% considera que la família és molt important en la seva vida i per al 12% és bastant important. Així, per al 99,5% de la població catalana, la família se situa en la part alta de les seves prioritats. En canvi, només el 9,5% de la població diu que la religió és important. O sigui que per al 73% de la població, la religió no és una qüestió prioritària.

Quina paradoxa! Els mateixos que veuen com una prioritat important viure en família no valoren en justa mesura a qui s'autoproclama defensora i promotora de valors familiars. Tot i que el mot "religió" és genèric, sembla evident que va associat a l'Església catòlica, atès el pes sociològic i la tradicional influència sobre la societat catalana.

La paradoxa em porta a formular unes preguntes clau: per què l'Església no infon un bon feeling entre molts que estimen i valoren la família? Segurament hi ha diverses respostes. Permeteu-me que doni la meva. Una qüestió tan bàsica per a la vida conjugal com el plaer afectiu i sexual és moltes vegades ignorat i massa vegades sublimat fins a situar-lo fora de l'esfera terrenal. La percepció de molts és que l'Església identifica plaer amb pecat. Percepció errònia, però que molts clergues amb els seus sermons i documents eclesiàstics s'han guanyat a pols.

D'acord amb les informacions que he llegit d'entesos en qüestions sinodals, el tema del plaer i la sexualitat no està previst tocar-lo (vull dir parlar-ne). Se'm fa estrany, atès que la cerca de la felicitat, objectiu primordial del matrimoni (també de la religió), passa per la raonable vivència del plaer amb els cinc sentits (vista, oïda, olfacte, gust i tacte), en comunió amb la parella que, a més de plaer, dóna sentit a l'existència.

També m'estranya que no tractin aquest tema, quan un dels pensadors bàsics i més importants del catolicisme, Sant Tomàs d'Aquino, Doctor Angelicus, ens diu "sense plaer, és impossible viure". El tema del plaer apareix en la seva obra (Suma Teològica, Comentari a les Sentències de Pere Lombardo i Comentari a l'Ètica Nicomàquea).

És evident que plaer i sexualitat són assignatures pendents per a l'Església, però també ho són per a la nostra cultura occidental, desbordada per una sexualitat instrumentalitzada al màxim al servei d'interessos espuris que ha reduït l'expressió sexual a meres tècniques genitals. No ens fa pensar que l'educació sexual a l'escola es limiti massa vegades a explicar anatomia i els instruments de fer l'acte coital sense risc, ometent tot contingut sensitiu, emotiu, relacional, unitari, responsable i compromès?

Aquest Sínode seria una oportunitat d'or, per replantejar la necessitat antropològica del plaer per una vida joiosa i feliç. El plaer, avui, s'ha de contemplar i entendre des de la ciència (neurociència, psicologia positiva, sexologia etc.). Si més no, prenent el fil aristotèlic del Doctor Angelicus, poder dir ben fort "Estimar és gaudir" (Ètica, Eudemia). O bé assumir com a propis els tres conceptes d'amor clàssics: Eros (l'amor del desig i la passió), Philia ( l'amistat), Agape (l'amor a un mateix, l'amor dels pares, l'amor a Déu, la caritat). Desig, amistat, altruisme, tres amors que en el matrimoni s'integren en un sol amor.

Massa temps, l'Església s'ha sustentat només en l'Agape, l'amor sublim de la caritat, quan la vida de família necessita també del plaer de viure l'amor de la passió i de l'amistat. És hora de donar carta de naturalesa a la teologia del plaer que s'endinsi en els misteris divins i les raons humanes que expliquin per què, "sense plaer, és impossible viure".