L'altre dia, mentre conduïa pels carrers d'un poble qualsevol, un Audi blanc i atrotinat em feia la vida impossible. El seu conductor semblava absolutament perdut, desorientat, frenava d'improvís, arrencava a batzegades i en cap moment senyalitzava les maniobres. Vaig estar a punt de tocar el clàxon en més d'una ocasió, però el meu tarannà assossegat i pacient ho va impedir. A la fi, es va aturar, sense posar l'intermitent, és clar, en una zona reservada als taxis i amb el cotxe mig entravessat. En avançar-lo, me'l vaig mirar de reüll: el conduïa un home gran i em vaig alegrar de no haver-lo atabalat i també de perdre'l de vista.

Dos carrers més avall, vaig parar a fer gasolina. Quan sortia de pagar, em vaig trobar el mateix cotxe blanc just darrere del meu, gairebé a tocar. Vaig sospirar. En va baixar un senyor amb jaqueta de punt, pantalons amb ratlla mil·limètrica i sabates enllustrades. El vaig reconèixer de seguida: era un dels meus primers professors a l'institut. Caminava encorbat, insegur, arrossegant lleugerament els peus. Malgrat la primera impressió d'elegància i polidesa que causava la seva vestimenta, s'hi podia detectar certa deixadesa, aquella roba bona però envellida. Duia el cabell greixós i la seva cara, no sé com ni per què, mostrava la derrota o la claudicació amb una nitidesa indiscutible. Era la mateixa persona que, força anys enrere, ens tenia atemorits o potser més aviat intimidats amb la seva disciplina una mica fora de lloc i de temps. Era el mateix professor que apareixia davant els nostres ulls com un colós: alt, fort, inexpugnable. Centrava més les energies a marcar les distàncies entre ell i nosaltres, que no pas a fer-nos agradar o si més no entendre la seva assignatura. Explicava d'una forma mecànica, desapassionada, però en canvi renyava, castigava, humiliava o suspenia amb un entusiasme i una energia envejables. Mai no vaig entrar en aquell univers de números i fórmules amb què omplia les pissarres. Si mai em tocava sortir a fer algun d'aquells exercicis incomprensibles, tremolava de cap a peus i no temia tant els suspensos com els escarnis que el professor em dedicava davant la resta de companys. Em vaig empassar les llàgrimes més d'un cop i les seves classes van ser, cada vegada més, un turment.

Com que no se'n sortia amb la mànega, un noi de la gasolinera li va omplir el dipòsit i l'exprofessor va entrar, ranquejant, al cotxe. Però aquella carraca passada de moda no se li engegava i vaig veure com el seu rostre es contreia en una ganyota d'impotència i desconcert. Em va fer una pena infinita.