El rebombori que han causat els articles que he publicat en aquest espai els dos últims diven?dres, dedicats a intentar mostrar com les «altes capacitats» és un invent postmodern que no té cap mena de base empírica mínimament seriosa m'obliga a dedicar-hi, encara, un últim article. No n'hi dedicaré cap més, tant si aquest escrit el respon el delegat d'Ensenyament com si el respon el Dalai-Lama, perquè considero que un diari és un espai òptim per llançar idees a la palestra del debat social però una reflexió aprofundida i calmada sobre una qüestió tan delica?da com aquesta no pot continuar portant-se a terme amb articles i contra-articles. En aquest sentit, sempre estaré obert a participar en fòrums de discussió, debats i el que convingui. Sempre i quan, és clar, algú estigui disposat a escoltar-me en lloc d'intentar desacreditar-me, titllant-me de demagog, com fa inexplicablement tot un delegat d'Ensenyament, a qui algú es deu haver oblidat d'explicar quines són les atribucions del seu càrrec (i que, certa?ment, no passen per insultar un investiga?dor pel simple fet d'exposar rigorosament una opinió que difereix de la seva).

Em fa enormement feliç, d'entrada, que el Sr. Albert Bayot em doni la raó en qüestions tan fonamentals com que no es pot parlar alegrement de «mitjanes» quan ens referim a talent, intel·ligència o habilitats, o que el fet d'explicar a un nano de dotze anys que té unes capacitats diferents de les de tots els seus companys equival a estigmatitzar-lo negativament per la resta de la seva vida. Ara només espero que el delegat d'Ensenya?ment a Girona tregui les conclusions neces?sà?ries del seu acord amb mi i faci el que esti?gui al seu abast per cancel·lar el protocol de detecció d'estudiants amb altes capacitats com a mínim a les comarques de Girona, que és el seu àmbit d'actuació. Perquè és del tot evident que sense una noció (ni que sigui intuïtiva, vaporosa i sense fonament) de «capacitat mitjana» no és possible parlar de capacitats altes ni de capacitats baixes (el discurs, per cert, de les Necessitats Educatives Especials per la banda «baixa» hauria de ser revisat exactament pels mateixos motius que ens haurien de portar a deixar de parlar d'altes capacitats; pren?guin nota, senyor delegat). ¿En relació a què les capacitats serien altes o baixes si no tinguéssim una noció de «capacitat mitjana»? La mitjana (d'intel·ligència, d'habilitat, de capacitat, de talent...), però, és una entelèquia. Pitjor, encara, un acudit que no fa ni gràcia. ¿Qui amb un mínim de seriositat es veu amb cor de reduir i enquadrar la complexitat de les habilitats i capacitats humanes en un esque?ma d'altes-mitjanes-baixes? Una cosa molt diferent és que un sistema educatiu amb ràtios per aula de les més altes i ineficients d'Europa i amb una carrera d'Educa?ció a la qual es pot accedir amb un 5 pelat i sense tenir ni la més remota idea ni tan sols de llengua catalana faci necessari establir classificacions reduccionistes per atendre la diversitat. Aquest és un dèficit i un problema del sistema, però no pas una caracterís?ti?ca imputable directament als nostres joves. Invertir els termes em sembla profundament irresponsable, de la mateixa manera que em semblen irresponsables nocions que utilitzem amb una alegria desbordant, com ara «fracàs escolar»: l'escola és (o hauria de ser) un espai, per definició, d'èxit. A l'escola nin?gú no hi fracassa, a no ser que confonguem el fracàs amb les regles de tres o amb les normes d'accentuació (error que estic convençut que ningú mínimament sensat no cometrà).

Podem debatre sobre el model d'escola inclusiva i sobre si una noció com la d'altes capacitats és o no és compatible amb l'esco?la inclusiva. El Sr. Bayot defensa un model d'escola inclusiva que -diu- no es mou «per ideologisme, sinó per pedagogia». Com si es pogués fer pedagogia sense ideolo?gia! Els meus articles són plens d'ideologia pedagògica, Sr. Bayot, i abans que me'n torni a fer retret li explicaré exactament en què consisteix la meva ideologia: en aquests moments, una ciutat com Girona (de mane?ra molt similar a moltes altes ciutats mitjanes de Catalunya) té una població escolar absolutament disgregada. El perfil (cultural, religiós, sòcio-econòmic) dels alumnes de les escoles concertades no té res a veure amb el de les públiques i, entre aquestes últimes, les diferències entre les escoles del centre de Gi?rona i les de la perifèria és, novament, e?nor?me. He dit i repetit que això està compro?me?tent a vint anys vista el model de cohesió i convivència de la nostra ciutat. És impos?sible imaginar una societat adulta cohe?sio?nada si els seus components han crescut en entorns educatius segregats. Aquest és el problema número u del nostre sistema e?du?catiu i la meva ideologia pedagògica consis?teix a lluitar per canviar-ho. En un context com aquest, el discurs de les altes capacitats només pot servir per accentuar encara més les desigualtats i la segregació. Siguem francs (el tema és prou seriós per no perdre el temps amb evasives): ¿quants dels nens altament capaços detectats pel protocol del Departament d'Ensenyament eren blancs com un glop de llet, d'origen català i de classe mitjana-alta? A veure si ho ende?vi?no... Tots?