Ai, si no fos per les presses...! Hi ha prou experiència, pròpia i aliena, per planificar el procés i aconseguir l'èxit. Per exemple, la primera regla: tenir la majoria del poble a favor. La segona: tenir paciència, perquè, aquí com a tot arreu, la reacció immediata del contrari és el rebuig. I no se'ls pot donar arguments per imposar-lo. Aquí, la meitat de la població no està d'acord amb la proposta independentista. Són molts els qui no ho veuen prou clar. Ha faltat la didàctica adequada per obrir-los els ulls, més enllà de la indiferència, la por o la ideologia. I han sobrat presses. Perquè un procés independentista dura bastants anys, fins i tot quan hi ha acord entre les parts. És una feina feixuga, llarga, disputada, conflictiva, perquè són molts els interessos a conjuminar; els llaços a deslligar; les circumstàncies a considerar; els problemes a resoldre. Tant de fora com de dins. S'ha de procurar fer la travessia menys difícil, actuar amb la màxima subtilesa, sensibilitat, sagacitat. Per sumar.
I no hem sumat. Ans al contrari. Ni tenim majoria popular, ni sensibilitat per maniobrar. A la primera, un "visca la república catalana", obviant que el Parlament és per a tots, per als qui pensen com la presidenta i per als qui no. El respecte i la dignitat institucional obliguen. No s'hi val a donar la culpa a l'altre, per més entrebancs que posi. Ja sabíem que ho faria. Però, sobretot, a què ve tanta pressa? A què ve la història de les llistes electorals, el camuflament en l'ordre? Si hem esperat segles, podíem esperar el temps necessari per fer les coses ben fetes, "amb pausa i amb mida", amb garanties d'èxit, sense córrer. Pressa? Per amagar alguna cosa?
