Em sembla detectar a França un aire de malenconia. També la percebo en l'última novel·la de Fred VargasTiempos de hielo, on, qui sempre va destacar pel seu humor, parla del deteriorament de velles lleialtats mentre el crim s'amaga en una perversa opereta en la qual els policies van disfressats de personatges de les Llums amb perruca, casaca, doble botonadura i fulard. Les Llums, és clar, ocultaven moltes ombres i, també la llavor totalitària en boca de Robespierre: "Res ha de témer de la vigilància pública l'home innocent". Primer, no hi ha innocents; segon, vigilem el vigilant o ens fotrà vius.

Malenconia, no tristesa, que podria explicar-se per l'última sagnia fanàtica a Bataclan o per l'antiga a Charlie Hebdo (fixin-se que són dos negociats que fomenten l'alegria intel·ligent i una mica frívola: com el xampany). La malenconia precedeix a l'acció, si un no ha mort, de vegades a l'acció desesperada. França, que va integrar modèlicament a la seva perifèria pròpia i a la dels altres, als espanyols i els txadians, als portuguesos i els xilens, a partir de certa massa crítica, no va ser capaç d'assimi?lar als musulmans i seria una dissimulació inacceptable i covard no dir que tampoc als musulmans els resulta fàcil dissoldre's en una altra cultura (ja ho va dir Octavio Paz: l'islam quan no uneix, separa com una espasa).

No és cosa de religions: França es va crear sobre una base laica però respectuosa i la religió sempre va estar present en una altra potència il·lustrada: Gran Bretanya (i Estats Units). Abans de les bombes es va produir la revolta de les banlieus i la percepció, pels francesos, que els seus fills viurien pitjor que ells. A vegades, molt pitjor. Alguna cosa estava saltant a trossos i la culpa no era dels terroristes. El sentiment comunitari va ser soscavat gra a gra en una explosió alentida molt més perillosa que totes les bom?bes que hagin caigut sobre l'Iraq, i n'han caigut moltes. El cultiu de l'interès comunitari o l'emprenem nosaltres o l'assumirà Marina Le Pen i estarà encantada de fer-ho.