La setmana passada va començar de manera gens subtil un assetjament publicitari que ens recordava, amb una tossuderia insòlita, que divendres era l'anomenat Black Friday, i que al llarg del cap de setmana i fins dilluns (batejat com a Cyber Monday: hi ha noms per a tot, en aquesta vida), els punts de venda eren un festival d'ofertes sense precedents en la Història de la humanitat. Hi ha qui hi veu la part positiva, a tot aquest invent, i va aprofitar l'avinentesa per comprar productes a un preu (relativament) més baix, i també hi ha qui es va irritar fins a extrems impensables amb la persistència de la campanya promocional.
Però hi ha una lectura que acostuma a no fer-se en aquests casos, potser perquè hem assumit determinades perversions com a part indissoluble de la mal anomenada "normalitat", i que consisteix a comprovar fins on hem arribat en la construcció de canals de difusió per a la propaganda invasiva. Aquí el més greu no és el Black Friday ni totes les cybercollonades que se'n deriven, sinó la capacitat dels seus perpetradors per atacar-nos en múltiples formats i intentar fer-nos partícips de la hipnosi col·lectiva. Allà on miraves, hi havia doctrina: correu electrònic, tanques publicitàries, xarxes socials, anuncis televisius, diaris i emissores de ràdio. Ho veies a parades de bus, a monitors d'aparador i a díptics de bústia. Durant uns dies, el nostre entorn audiovisual ha fet referència a pràcticament una sola cosa, com si el món s'hagués conjurat per instal·lar-nos en una sola idea. Et podies sentir com el protagonista de La naranja mecánica, per allò del bombardeig d'imatges entès com a inhibidor d'identitats, o el de Están vivos, que s'enfrontava a una invasió alienígena basada en la submissió subliminal.
Però si algú va saber predir la monitorització de l'individu, els mecanismes de control del missatge i l'omnipresència de miratges uniformes, aquest va ser George Orwell. I el Black Friday ha estat, ras i curt, la constatació que vivim al seu 1984.
