Mariano Rajoy arriba a les eleccions generals amb un lleuger vent favorable. Si les europees i les autonòmiques del maig van escenificar el cansament dels espanyols amb la vella política, aquests últims mesos han comportat la recuperació d'algunes de les seves bondats: per exemple, el valor de l'experiència en moments d'incertesa. Rajoy no viu -com subratllen els politòlegs americans- el seu particular momentum, perquè potser mai no n'hagi gaudit. Aquest privilegi el va tenir fa una dècada Rodríguez Zapatero, l'any passat Pablo Iglesias i actualment el duo Rivera-Arrimadas. Ningú no dubta que Ciutadans constituirà la revelació d'aquestes generals, qui sap si enfilant-se fins al 20% del vot popular; encara que no gaire més enllà, almenys per ara. Seria, per descomptat, un èxit excepcional per a un partit encara d'escassa penetració en moltes províncies del país i en què conviuen personatges i plantejaments tan diferents. Però resulta lògic que sigui així, ja que el canvi generacional forma part de l'ADN de la democràcia. Hi ha propostes, com la recent sobre les setmanes de baixa maternal, que connecten amb una forma diferent d'entendre la conciliació entre el treball i la família, més europea i moderna si es vol. Igual que succeeix amb els horaris o amb les modalitats de contractació laboral o amb la facilitat per obrir noves empreses. Aquest relleu generacional permet adaptar la política als canvis que tenen lloc en la societat.

Els partits joves poden portar aire fresc, sobretot si són capaços de realitzar un diagnòstic correcte i assenyalar els problemes reals del país. Però el que necessita Espanya va molt més enllà d'un reemplaçament generacional o una modernització de les institucions, que també. I per a aquesta tasca són imprescindibles els vells partits de l'estabilitat. Urgeix un pacte de llarg abast que permeti recuperar certa noció vinculant entre els espanyols, no només perquè el simbolisme aglutinador del 78 s'hagi desgastat, de forma injusta i en excés, sinó perquè el segle XXI amenaça d'anar erosionant encara més els vincles socials. Les propostes nacionalistes sorgeixen així com una resposta a la sorprenent atomització de les societats, que es dóna a tots els nivells: de l'econòmic a l'educatiu, del tecnològic al cultural (el xoc de civilitzacions). Si s'al·ludeix amb freqüència a una nova geografia de la intel·ligència, és perquè en aquest atles hi haurà guanyadors i perdedors. I, segurament, d'una manera més dràstica que abans; amb menys matisos, vull dir.

Un pacte ampli implicarà moltes condicions. Aliar a les diferents generacions, desprendre's d'absurds privilegis, oxigenar les institucions, recuperar l'exemplaritat pública i, sobretot, establir una àmplia base de confiança davant la sospita que ho corroeix tot. Qualsevol conveni exigeix la doble garantia de la generositat i de la lleialtat: una lleialtat que no pot ser traïda pels interessos partidistes. Requereix a més un llenguatge desproveït d'arestes, una koiné a través de la qual ens reconeguem com a adversaris però no enemics. Arribar a acords d'Estat sobre el model educatiu, la protecció social o la política exterior sembla fora de tot dubte. Aquest pacte hauria d'edificar-se sobre la llei, amb els seus drets i deures, que constitueix, com sabem, l'únic garant efectiu de la llibertat. Ser europeu en aquest segle suposarà erigir-se sobre dues pluralitats: una identitària i una altra cultural, que hauran de fecundar-se mútuament si no les volem veure enfrontades. I res d'això serà possible si no es dóna una trobada entre la vella i la nova política, per usar un llenguatge que no m'agrada gaire. Dit de manera més nítida: una trobada entre les diferents generacions i sensibilitats d'aquest país, tant a nivell intern com extern amb Europa. Sospito que el futur pertany a societats fortament vinculades que no acceptin la perillosa servitud de l'atomització i que recuperin l'exemplaritat de l'excel·lència. Que Espanya fos capaç de consensuar un nou inici en el 78 ens indica el camí a seguir. La lletra la posaran Rajoy i Sánchez, Rivera i Iglesias, les diferents autonomies, nacionalitats i Europa, però l'assentiment ha de ser el nostre. I sobre aquest assentiment caldrà construir un futur millor per a nosaltres i per als nostres fills.