L'expressió fer dissabte era molt usada en altre temps. No sé si ara encara algú en fa ús; però jo ja fa molt de temps que no l'he sentida dir. El dissabte encara ara és un dia ben diferent als altres dies de la setmana. Però hi ha una gran diferència entre els dissabtes actuals i els de les primeres dècades del segle XX. Aquells eren uns dissabtes de gran tragí i intensa activitat. Tant pel que afectava als qui venien a mercat des dels pobles de les rodalies, com pels gironins. Pels comerços era el dia d'omplir el calaix. Hi havia botiguers que els matins de cinc dies de la setmana es podien dedicar a llegir tranquil·lament el diari, les tardes a treballs d'organització de l'establiment i els vespres reunir animades tertúlies a la rebotiga. Mentre que el dissabte ja començaven per obrir més aviat l'establiment, no el tancaven per anar a dinar, com feien els altres dies, i la jornada no s'acabava fins que havien despatxat el darrer client, fos l'hora que fos. I totes les hores del dia eren de constant atenció a la clientela. Per molts centres escolars era dia lectiu. Els que feien festa la tarda del dijous, treballaven matí i tarda del dissabte. Els que no celebraven el dijous, el dissabte només tenien classe al matí. Per les fàbriques i tallers el dissabte es treballava com un dia qualsevol. Amb la diferència que a la sortida del treball, el personal passava per l'administració de la respectiva empresa per cobrar la setmanada. Seguidament ja anaven a desprendre's d'una bona part del jornal fent compres de vestuari, calçat, productes alimentaris, o per liquidar el compte que tenien obert en els establiments que freqüentaven. Bancs i Caixes també treballaven els matins dels dissabtes. Hauria estat impensable que se celebrés un partit de futbol a les sis de la tarda d'aquell dia que només era hàbil pel treball, i per un treball dur i intens.
Fer dissabte afectava a les llars i a les persones. En què consistia aquella pràctica? Doncs a fer allò que no tenien temps per fer-ho diàriament. O per fer més a fons aquelles pràctiques que diàriament només realitzaven d'una manera superficial. En la majoria de cases, aquest dia setmanal es posava tot potes enlaire, com se solia dir. S'esbatanaven balcons i finestres, es removien mobles, es retiraven cortines. Es fregaven els terres a fons, fent ús d'escombres, fregalls, i abundància d'aigua, llegiu i salfumant. Es treien matalassos al balcó i es copejaven amb contundència. Es canviava la roba dels llits. Es rentaven tots els vidres de portes i finestres. I quan aquella complicada i vasta operació es donava per acabada, la casa apareixia com renovada. Tot feia olor de net. I la mestressa de casa hi donava un repàs visual, per comprovar, amb satisfacció, que tot estava en ordre, tot net i polit i a punt per gaudir de la festa dominical, que ja es començava a assaborir. I aleshores, en aquell ambient tan confortable, es posava en marxa la cuina per preparar l'àpat del diumenge al migdia en el qual tota la família es reuniria entorn d'aquell arròs perfumat i saborós que feia les delícies del més exigent gourmet. I com a darrera ocupació de la diligent mestressa de casa en l'operació de fer dissabte, preparava la muda i el vestuari de festa per tos els de la família, que el diumenge havien de sortir de casa, amb aires de renovació, fent honor a la festivitat del dia.
Com ja hem dit, fer dissabte també afectava l'aspecte personal. Ara costa una mica entendre que en un temps que els més vells podem recordar, hi havia molta gent que només els dissabtes feien neteja general del seu cos. Ara que s'ha generalitzat la dutxa diària, costa d'admetre que abans molts només fessin neteja general un dia a la setmana, que era el dissabte. Ho podrem entendre si recordem que ben poques cases de la nostra ciutat tenien cambra de bany, algunes més disposaven de dutxa; però la majoria ja es conformaven de tenir el servei d'aigua corrent, amb una sola aixeta a la cuina. Una aixeta que tant servia per rentar els plats, com per rentar-se les persones. A l'estiu uns pocs s'arribaven a alguna població de la costa, per banyar-se en les aigües del mar. Altres ho feien en el Ter, prop de la Devesa, o de Fontajau. Algú molt atrevit prenia el pont de la Barca com a trampolí per tirar-se a l'aigua. També les aigües de l'Onyar eren freqüentades per alguns gironins, en les proximitats del cementiri.
L'any 1933 es posava en servei la piscina, situada en el Camp de Mart de la Devesa. No tothom entenia que la piscina era per practicar l'esport de la natació. Es pensaven que era per rentar-se. Un rètol indicador de la prohibició d'ensabonar-se, era ben revelador del que acabem de dir. Tant el Ter com en l'Onyar havíem pogut contemplar com hi havia banyistes que sortien de l'aigua, es ben ensabonaven tot el cos i tornaven a submergir-se, mentre al seu entorn es formava una delatora bromera. Fora d'algun cas excepcional els banys de mar, de riu o de piscina es reduïen a l'estiu. La major part de l'any la gent es rentava a casa. Diàriament rentat de mans i cara. I encara no pas tothom. Els nens que vestien pantalon curt solien rentar-se o ser rentats els genolls, gairebé cada dia, quan tornaven de col·legi. Però per molts ciutadans de qualsevol edat, el dissabte al capvespre era el moment de la neteja general, l'ocasió de fer dissabte. Un cossi o un safareig, s'hi n'hi havia en l'interior del domicili, servien d'improvisada banyera.
No tots els homes sabien afaitar-se. N'hi havia que havien d'acudir forçosament a la barberia. Si tenien possibilitats econòmiques es feien afaitar dia sí, dia no. I si no podien gastar tant només hi anaven el dissabte. El dissabte els barbers treballaven de valent. El matí atenien forasters dels que venien a mercat. A la tarda i fins ben entrada la nit s'hi feien presents els gironins d'afaitat setmanal i de tall mensual de cabells. La concurrència era considerable, i en algun moment no hi havia prou seients per la clientela que s'hi concentrava. L'espera per ser atès podia ser llarga, de més d'una hora, però l'animada conversa ajudava a passar l'estona. Mentre hi hagués clients, l'establiment no tenia hora de tancar. La feina del barber podia durar fins les deu o les onze de la nit.
Persones de totes les edats, homes i dones, quan havien fet dissabte de la casa i el cos, consideraven que també tocava fer-ne de la consciència. I als temples del Mercadal, del Carme, de Sant Feliu, dels Jesuïtes i dels Claretians es formaven llargues cues davant dels confessionaris.
Aquelles formes de fer dissabte ara ja només són un record pels que vàrem tenir ocasió de ser-ne testimonis i també una mica protagonistes.
