Els ciutadans estan expressant des de fa quatre anys a les enquestes els seus anhels d'una renovació profunda de la política. Les eleccions europees de 2014 van reflectir per primera vegada el canvi que s'estava conformant en la política espanyola amb la irrupció a nivell estatal de dues noves formacions: Podem i Ciutadans. Les municipals i autonòmiques del passat mes de maig van confirmar un mapa polític inpedit que, segons totes les enquestes, quedarà consolidat en les eleccions generals del pròxim 20 de desembre. El bipartidisme entre el PP i el PSOE passarà a la història.

Els ciutadans esperen dels seus governants, segons els sondejos, respecte i punts de trobada; una renovació del sistema per impulsar institucions independents que vigilin el poder sense intromissions; i, finalment, si les formacions clàssiques no responen, actors nous com a palanques del canvi. Els partits convencionals han pensat que guanyant temps -uns esperant que la situació escampi per si sola, altres enfilant-se a l'onada guanyadora- podrien resoldre amb danys assumibles els seus dilemes. I qui dies passa, anys empeny. Els votants tenen el dret irrenunciable que els polítics els solucionin els problemes. Als grans partits, fins ara, els ha interessat més cuidar la seva marca que servir la població. El PP ha quedat tocat per la corrupció i el PSOE per una falta de definició i un lideratge discutible a l'espera només que el seu principal rival s'enfonsés per inèrcia. El vot no l'inclinen ni la prima de risc, ni el rigor pressupostari, ni les exportacions, ni la inflació. Si algun factor econòmic ho determina, aquest és la llista de l'atur i la situació personal de cada família. El sectarisme continua predominant sobre l'interès general, malgrat les promeses generals de canvis que no han arribat. Enrocar-se o aplicar vells clixés per eludir les reformes que condueixin a la democratització real del país, la independència dels funcionaris, la conversió dels votants en propietaris veritables de la destinació de les seves paperetes aboca els grups majoritaris, si no les assumeixen, a quedar desfasats. El sistema requereix un salt de qualitat assimilable als canvis del segle XXI.

Dit això, caldrà romandre amatents a com es gestionarà l'escenari postelectoral. El partit més votat quedarà molt lluny de la majoria absoluta. Per primera vegada, caldran pactes reals i efectius per governar Espanya, molt més complexos que els puntuals amb CiU o PNB de les èpoques en què una quinzena de diputats eren suficients per assolir una majoria absoluta o estable. A Espanya no existeix la cultura del pacte, ni de governs de coalició, com va quedar demostrat a Catalunya amb el guirigall dels set anys de governs tripartits. Caldrà generositat, cessions mútues, acords i una nova mentalitat política per afrontar els grans reptes que té per davant la política espanyola amb una situació econòmica encara inestable. A Catalunya, el mapa polític quedarà molt fragmentat. Les diferents enquestes auguren gairebé un empat tècnic, o molt poca diferència entre cinc formacions polítiques, la qual cosa accentuarà la divisió ja existent. Vénen mesos apassionants per a la política i incerts per als ciutadans.