Mai m'havia sentit tan feliç en acomiadar algú. Mai. És el moment de dir-te adéu, de dir-te que marxis de casa nostra. I dir-te que no tornis mai més. No vull veure't ni tan sols de pas per casa meva i espero que tampoc a casa de ningú. De fet encara no entenc per què vas venir, ni et vam convidar ni teníem intenció de fer-ho. T'has portat malament amb la persona que més estimo i no has pogut amb ella, ja t'agradaria a tu. Vas venir de sobte pensant que podries desestabilitzar la meva família, que podries separar-me de la meva mare, i no, mai ho aconseguiràs. He escoltat que ho has fet moltes vegades, que no tothom ha tingut la nostra sort, i que has destrossat famílies, amistats... I sé que continues fent-ho. Tot i el mal que ens has fet i que estàs fent arreu on passes, et vull donar les gràcies. Les gràcies per ensenyar-me a valorar més tots els petits detalls, els petits moments. Els matins amb sol, les converses amb els que m'estimo, els colors de la tardor, les llums de París, el mar, el somriure dels meus amics, els dinars amb els meus pares, els sopars amb els meus germans... Tot allò que abans potser no valorava tant. Et pots imaginar que la que ha après més és ella, la meva mare. Potser aquest coneixement era innecessari, i menys d'aquesta manera, però ja que has vingut, ho aprofitarem. M'entristeix pensar que ara estaràs per altres cases fent el que saps fer, fer mal. És injust. L'únic que puc dir-li a qui t'estigui patint és que lluiti, que tot i la teva força, no ets invencible. Fes-ho pels teus pares, pels teus fills, pel teu germà, per la teva germana, pel teu marit, per la teva dona... Per tothom que t'estima, que segur que són molts, i per tu mateix. Lluita i guanya. No et donis per vençut. Mai! Per sort la meva mare t'ha guanyat, sense por, amb tranquil·litat i amb molta força. Perquè el càncer és fort, però ho són més les ganes de viure. Adeu càncer, no tornis.
