Després dels atemptats de París, la resposta que Europa ha de donar al desafiament de l'Estat Islàmic (EI) passa ineludiblement, entre altres, per atendre les necessitats dels refugiats sirians que reclamen socors per sortir de la violència, la misèria i la deshumanització que tant l'EI com el règim sirià els han infligit. Des del passat 13 de novembre, ACNUR ha reiterat la seva preocupació davant les iniciatives que, irradiades des del govern francès, i en nom d'una falsa seguretat, tracten de posar fi als ja exigus programes nacionals i comunitaris lleument impulsats mesos enrere per pal·liar la crisi humanitària més important des de la segona guerra mundial. La reinstal·lació de les fronteres europees així com la utilització d'un llenguatge que mou a la sospita, a la criminalització i a la identificació dels refugiats amb l'amenaça gihadista només conduirà a l'augment del racisme, la islamofòbia i la por.
De la mateixa manera que la ciutadania no pot ser ostatge de polítiques orientades a retallar aquí les llibertats en nom de la seguretat, tampoc ha d'acceptar el discurs bel·ligerant que s'imposa des de sectors polítics cada vegada més amplis i que afectarà en primer lloc els refugiats. La majoria de les persones que busquen refugi a Europa són víctimes directes de la guerra a Síria. I són triplement víctimes: del règim d'Al-Assad, que des de 2011 va reprimir amb bombardejos massius les seves pacífiques reclamacions de democràcia i justícia social arran de la primavera àrab; de la implantació i la violència sectària igualment brutal d'un EI insuflat per règims aliats d'Occident com l'Aràbia Saudita i Turquia; i ara, després d'un amarg periple per saturats campaments de refugiats a països veïns (Líban, Jordània, Turquia), del rebuig i la deshumanització que pateixen a les portes d'Europa. Per això resulta irònic i amarg que a Europa se sentin veus que avalen per Síria una solució militar amb el suport d'un règim sirià re-legitimat.
Les mesures securitàries aquí i militaristes allà no són la solució: la guerra, ja en curs abans de París (només el conflicte sirià ja ha causat més de 230.000 víctimes mortals de civils en quatre anys), no acabarà amb el terrorisme. La consternació pels atemptats de París ha de servir sobretot per repensar la violència i les seves causes reals. Hem de ser capaços de comprendre, com a societat, que la violència estructural al Pròxim Orient té causes que no són alienes a nosaltres: l'intervencionisme d'Occident s'ha mofat durant dècades dels pobles de la zona i de les seves aspiracions democràtiques, i no podem ignorar que el desencadenant cardinal de l'actual situació va ser la destrucció de l'Iraq com a conseqüència de l'ocupació militar dels EUA al 2003.
És igualment necessari entendre que el fenomen de l'EI poc té a veure amb l'islam, encara que se l'hi apropiï obviant la pluralitat que li confereix ser la religió de gairebé dos mil milions d'éssers humans. Val la pena recordar que més d'un 20% dels combatents de l'EI són europeus sense vincle previ amb l'islam, convertits a aquesta religió per viatjar a Síria i enrolar-se en aquesta organització, i que el gihadisme emergeix -aquí com allà- no de la religió sinó de la marginalitat i l'exclusió (un altre tipus de violència estructural, «un apartheid territorial, social, ètnic», en paraules fugaçment lúcides del primer Ministre Manuel Valls, segons ens recorda Gilbert Achcar) de capes socials molt joves a les quals s'ha deixat sense esperança ni futur.
És imperatiu acceptar i reivindicar que la nostra necessitat de seguretat i el nostre dret a les llibertats, a la democràcia i a la dignitat són els mateixos que els dels que viuen des de fa temps assolats per la violència, l'empobriment, la destrucció i la guerra -a Síria i a l'Iraq, al Iemen i a Palestina, als campaments de Jordània i Líban i a les portes d'Europa- ja que res els diferencia essencialment de nosaltres.
